Passa al contingut principal

Incerta història

Només fem que parlar de reis i de conflictes entre reis, i la història deu ser més coses que els entreteniments dels reis d'un costat i d'un altre. El professor de Socials va riure, i em va etzibar que la Història no la feien les persones anònimes. Crec que no vaig saber contestar, almenys no recordo com me'n vaig sortir. Només tenia quinze anys, i l'exabrupte va sortir sense mala intenció, perquè tenia i tinc la sensació que aquelles batalletes eren massa llunyanes. Anys després, vaig assistir a altres classes on els reis i les aliances o les enemistats entre corones ja no eren protagonistes gairebé únics del pas d'una època a una altra. El preu de la sal o del blat, la legislació vigent en cada moment, les desobediències, les relacions de poder o els corrents d'opinió organitzats prenien espai a les intrigues de palau. Imagino que la Història, com la vida, és allò que passa mentre fem una altra cosa. I em pregunto si en algun lloc hi ha una persona corrent que ha fet alguna cosa extraordinària que ha canviat substancialment les nostres vides, o si el nou pentinat de la reina espanyola serà decisiu per a resoldre la qüestió catalana. Mentre rego les plantes i faig cabòries, sento que una veu d'home gran diu compto les persones que passen pel carrer. Algú li ha preguntat què hi feia allà, i ell devia de tenir la resposta preparada pels anys, o amb els anys. A mi no m'ha arribat el moment de comptar persones que passen pel carrer, així que segueixo amb la meva. Al costat, algú altre explica que les persones hauríem de viure dues vides: la primera, per a veure què s'hi cou; la segona, per a prendre decisions amb més coneixement. No sé si hi estic d'acord, perquè el vertigen de la incertesa em sembla engrescador. Puc entendre, esclar, el rerefons de l'expressió, el neguit sobre si és millor una opció o una altra. Les pel·lícules sobre viatges en el temps tampoc no han ajudat gaire. N'hi ha un grapat que expliquen com un canvi en una decisió afecta de manera dràstica els fets posteriors. I n'hi ha que expliquen que l'alternativa modula només la forma en què arribem a la mateixa situació que volíem evitar. En el primer cas, som persones lliures que actuem segons el criteri del moment, i triem, sense saber-ho, com són les nostres vides. En el segon cas, el destí és predeterminat, i fem el que fem, tot succeirà segons un pla que no coneixem. Trec les fulles seques de les plantes perquè no amarguin l'existència de les noves amb aquella aparença marró. Estic a punt de seure al costat de la veu vella i comptar tothom que passi pel carrer. Llavors recordo que per molt que vigili com passen les hores, el temps seguirà el seu ritme, aliè a la mirada de qualsevol.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua