He explicat alguna vegada que m'agraden els anuncis de la televisió? Em fa l'efecte que són un bon reflex de la vida social d'un país. No diré, com alguna periodista que va passar al costat fosc, que jo faig estudis sociològics de qualsevol cosa. La publicitat té una altra finalitat: incrementar les vendes d'un producte o servei, no contribuir a l'avenç científic. Ara bé, per a aconseguir el seu objectiu, els publicistes han de conèixer el seu públic, i han de construir un argument que els convenci. Per això, a més de la dimensió estètica, indiscutible en alguns casos, la dimensió social també està garantida.
Serveixi, doncs, l'anterior com a excusa si decidiu que passo massa hores davant del televisor i no faig zapping en els minuts en què es disparen els canvis de canal.
Aquesta actitud m'ha permès fixar-me en un anunci que podria ser l'inici d'una pel·lícula americana: la gran demanda.
Exemples de demandes col·lectives que han arribat a la pantalla gran - o petita - n'hi ha per parar un tren. A civil action - protagonitzada per John Travolta - i Erin Brockovich, encarnada per Julia Roberts, en són algunes de les més conegudes. Després hi hauria la demanda col·lectiva contra les tabaqueres, que es va transformar en una reflexió sobre els interessos d'algunes empreses i el paper dels mitjans de comunicació a The Insider, que va comptar amb Al Pacino i Russell Crowe, entre altres, dirigits per Michael Mann.
També hi ha algun exemple de demanda col·lectiva a l'inrevés: els demandats són molts, i el demandant un, com el cas de la descàrrega fraudulenta de la pel·lícula The Expendables. La demanda no va prosperar perquè el jutge va dir que no acceptava acusats de fóra de la jurisdicció, però la intenció d'espectacle, que és el compta aquí, hi era.
Ara tenim l'última candidata al premi en forma d'anunci a la televisió. Es tracta de despatxos d'advocats que s'ofereixen a les víctimes de les preferents per a presentar demandes grosses a l'entitat bancària lletja. I ho fan també a la tele.
Sobta la manera en què es presenten últimament els juristes. Quines maneres tan agressives en un món on ens havíem acostumat a les escenes ensucrades i florals. Hi ha qui s'espanta i tot, i posa en dubte les formes en un sector, el dels advocats, tan conservador pel que fa a la publicitat: fins ara, no sabies si llegies les necrològiques o una oferta d'un bufet.
Benvinguts siguin els honestos a un món on els interessos empresarials, i els bancaris principalment, estan sota sospita. Com més aviat es faci la llum, millor per a tots. I millor també per a la munió d'empresaris honrats, que tenen ganes de recuperar el respecte.
Tanmateix, a mi, que sé que els anuncis serveixen per a incrementar les vendes de productes – o serveis – em fa recança que els advocats hagin encetat la capsa dels trons i hagin caigut en mans de publicistes.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada