Que nostro Senyor no mos envie tot lo que som capaços d’aguantar, diuen al meu poble. La comunitat acadèmica, de la capacitat de resistència i d'adaptació a situacions extremes en diu resiliència. Al meu poble es diu més llarg, però ve a ser el mateix.
Al meu poble també diuen allò de la somera, que quan s'havia acostumat a no menjar va i es mor. La comunitat acadèmica, d'això, en deu dir mortaldat per desnutrició.
La comunitat acadèmica publica un article sobre la relació entre consum de carn processada i vermella i el càncer, i poc després aclareix que volien dir que se n'havia de consumir amb moderació. Al meu poble es diu que tots els massa són dolents.
La saviesa popular és més lapidària a l'hora de parlar, i per això resulta més entenedora que l'OMS, que avui publica una cosa i demà ha de fer aclariments.
Potser no havien previst l'alarma que genera escriure càncer i qualsevol producte al costat (que no sigui el tabac: sabem que fumar provoca les set plagues bíbliques, però aquí estem, insistint). Al meu poble els haguessin dit qui no vulgue pols que no vage a l'era.
Ernst Engel va ser un economista estadístic alemany del segle xix que va treballar en els canvis en la demanda final. Va observar que, a mesura que s'incrementa la renda per càpita, la proporció de la renda que gastem en alimentació disminueix encara que el consum per càpita d'aliments augmenta en quantitat i en qualitat. Es produeix un augment del pes relatiu dels aliments amb altes concentracions de vitamines i proteïnes – carn, llet, fruites i verdures – i una disminució dels aliments que aporten calories de baixa qualitat – cereals, carbohidrats. Aquesta constatació es coneix com la corba o el coeficient d'Engel, i serveix encara avui per a mesurar l'índex de pobresa.
És veritat que actualment consumim més carn, i també més lactis, i també més fruita i hortalisses. Això és veritat en termes generals, i hauria de ser més veritat encara i més general, perquè voldria dir que més població disposa d'una renda suficient per a dedicar-ne una part a proteïnes concentrades.
Al meu poble deien que quan hi ha gana no hi ha pa sec, que més val taronja i magrana que passar gana, i que a la casa on de tot hi ha, lego s'arregla el sopar, que a la casa on no hi ha pa tothom té raó. Aquestes i altres dites serveixen per a aquelles èpoques magres, quan el coeficient d'Engel és elevat.
Per als temps que el coeficient d'Engel és baixet, també tenim dites. Menjar molt i pair bé; no pot ser, de menjar poc, parlar poc i alçar-se matí, ningú no se n'ha de penedir; bon menjar al matí és or, a la tarda plata, i a la nit mata.
Ben mirat, podria dir que la gent de l'OMS hauria d'haver escoltat més i millor als del meu poble, que de les coses de menjar en saben un tros.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada