França, febrer de 1848. Lluis Felip d'Orleans fuig amb la família cap a Anglaterra, i un govern provisional proclama la II República. A l'abril, se celebren eleccions constituents per sufragi universal masculí, i l'Assemblea que en surt ha de preparar la nova Constitució. Són anys de crisi econòmica i de revoltes. Al novembre, es promulga la Constitució de la Segona República, que només dura quatre anys, però això és una altra història.
D'aquell novembre de 1848, ens queden les paraules del diputat Víctor Hugo que, en versió lliure i reduïda, reprodueixo per a reflexió en l'era post Wert.
Afirmo, senyors, que les reduccions proposades al pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de la resta de punts de vista. Insignificants des del punt de vista financer. Això és tan evident que gairebé no goso a sotmetre a l'assemblea el resultat del càlcul proporcional que he fet. ¿Què pensarien, senyors, d'un particular que ingressa 1.500 francs (posem-hi euros si voleu), i dedica anualment a desenvolupament intel·lectual 5 francs; un dia s'aixeca amb la decisió d'estalviar a costa de la intel·ligència 6 cèntims? Un estalvi ridícul per a l'Estat i mortal per a moltes institucions.
Un artista, un poeta, un escriptor treballen tota la vida, treballen sense pensar en l'enriquiment, moren i lleguen al seu país molta glòria només amb la condició que la vídua i els fills rebin una mica de pa. Però el país es queda la glòria i nega aquella mica de pa.
I quin moment triem per a estalviar? Justament el moment en què calen més que mai totes aquestes institucions, just el moment en què caldria ampliar-les, perquè quan la crisi perjudica una nació, cal més que mai incrementar els fons per al coneixement i l'educació dels joves i per a evitar que la societat caigui en l'abisme de la ignorància. I és aquest el gran perill: la ignorància més que la misèria. Justament en aquest moment es tria atacar, mutilar i ensorrar les institucions que tenen com a objectiu exprés destruir la ignorància.
Defenso aferrissadament el pa de l'obrer, el pa del treballador, i vull a més el pa de la vida, el pa del pensament, que també és pa de vida. Vull multiplicar el pa de l'esperit amb el pa del cos.
Caldria multiplicar escoles, carreteres, biblioteques, museus, teatres, llibreries. Caldria multiplicar cases d'estudi per a nens, sales de lectura per a homes, tots els establiments, tots els refugis on es medita, on s'instrueix, on aprenem alguna cosa, on ens fem millors. Caldria que entrés per totes bandes la llum en l'esperit del poble, perquè les tenebres que el perden són moltes.
Vostès han caigut en un error deplorable. Han pensat que s'estalviarien diners, però només s'estalvien glòria.
Des de les bancades dels oposats a Hugo, reien pels descosits.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada