Camino de pressa amb la meva filla. Fem tard. Hem quedat amb una amiga i la seva mare, o a l'inrevés, per jugar i berenar. Ja funciona el bus? Em pregunta la petita. Sí, li dic. Uns dies abans havien anul·lat les parades de dues línies perquè l'alcadessa pogués fer l'encesa de llums de Nadal. Han quedat bé, diu ma filla, però la Gisela – la seva amiga – no va poder agafar el bus.
Ens avança una parella, i caço al vol unes paraules d'ella: com poden dedicar-se a fer nens si estan en guerra? Es que no hi pensen?
Xocolata, crusants, ensaïmades i conversa. I aquelles paraules que em ballen al cap.
A casa, faig una cerca per a veure què hi ha sobre la natalitat en temps de guerra. Em fa l'efecte que és baixa per nassos, perquè els homes són al front, les dones fan el que poden i tot es troba destarotat.
Les dades demogràfiques de la dècada dels anys 30 a Espanya em donen la raó: la natalitat cau a mesura que avança la guerra. Dels 3,3 fills per dona de l'any 1935, es passa a 2,12 l'any 1939.
Una nota de France Presse recull que a Síria els naixements han caigut un 50% des de 2011, quan va començar la guerra.
Tot i així, segur que aquella senyora encara se sorprendria que no fos més baixa, com si hagués de ser zero.
Com que una cosa porta a l'altra, a banda de dades estadístiques també trobo testimonis de persones que han tingut fills durant una guerra. Tots els relats són de dones que han patit violència sexual, de dones que un dia van ser botí de guerra, o de dones que van patir una altra forma d'eliminar l'enemic amb la violació sistematitzada.
Recordo quan l'Iman de Bòsnia va decretar una fatha perquè els homes es casessin amb les dones violades i eduquessin els fills en l'esperit musulmà. Va ser un bon intent, i l’honora, però no va ser la fatha més seguida pels fidels.
Uganda. La identitat d’un nen està lligada a la identitat del pare, i a través d’aquesta identitat té accés a terres o pot contraure matrimoni. Mentre els fills cerquen, les mares reviuen els temps d’esclavitud sexual.
Colòmbia. La violació com a tortura. Mares que van tirar endavant amb embarassos que no havien buscat, i finalment, amb els anys, els fills són seus i només seus.
Birmània. Els batallons de violadors van tenir com a missió la violació sistemàtica de dones i nenes d'una ètnia determinada.
Iraq, Líbia, Sudan, Congo, Txad, Sri Lanka, Afganistan, Ruanda.
Quan hi ha un conflicte, una catàstrofe, una emergència, quan les institucions no hi són o no fan la feina, les dones s'exposen a un perill addicional que no es pot calcular, perquè no hi ha denúncies.
Des de l'Europa del confort, sí, podem posar una altra bena als ulls per exclamar-nos que no era el moment de tenir nens. Alguns, fills de l’esperança, altres, fills de l'horror.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada