Passa al contingut principal

Mon pare és hipster

Travesso la Gran Via de Barcelona un matí de sol hivernal, i allí mateix em quedaria, amb aquella llum tan llum i aquella escalfor tan escalfor, que tant gust dóna el mes de març, just quan arriba el fred. Però he de travessar, i de pressa, si vull acabar el dia sencera. A mig camí, un pare amb un cotxet de nadó creua en sentit contrari. El miro a ell, miro el petit, i el torno a mirar a ell. Porta camisa a quadres, texans amb la vora doblegada, com si no hagués trobat qui li arreglés, i una barba llarga, ben cuidada. És un pare hipster. No n'hi ha dubte. Imagino el nen d'aquí a pocs mesos petant la xerrada a la guarderia amb els companys. Mon pare això, ma mare allò altre, un que explica, l'altre que replica. Ell ho té fàcil. Mon pare és hipster. Tots el miraran i li demanaran detalls, en serà el centre d'atenció durant una bona estona, segur, sobretot per la barba. Ben mirat, ara que hi penso, no sé com la porta tan ben posada. Tan fàcil que seria que el nen li hagués fet una glopada a mig trajecte! O que l'hi estiri cada dos per tres i se li facin nusos o es despentini. Perquè he de dir que, de tota la gamma de barbes hipster, aquest pare la porta tipus talibà, que és la llarga, ja ho havia dit. Encara no he arribat a la vorera – és llarg travessar la Gran Via, sí, però també és veritat que el cap ha posat la directa – i ja em venen associades les barbes llargues d’altres persones no hipster. Els taliban, sí. Porten barba més llarga que un puny (crec que no hi ha un puny estàndard, només es tracta d’un puny, sense més detall) perquè així ho diu la norma. Està prohibit afaitar-se-la, i és un signe manifest de religiositat. Els jueus ortodoxes també porten barba llarga, i no es diferencien gaire de les barbes llargues talibanes. Diuen que la barba és el pont que uneix la ment i el cor, el pensament i l’acció, la teoria i la pràctica, les bones intencions i els fets. Carai! Quantes coses amaga – o mostra – una barba. I jo preocupada per una possible glopada de nadó! Però no, el pare hipster no porta barba de talibà, ni barba ortodoxa jueva. Porta barba llarga hipster, que és una altra cosa. Segur que aquest pare troba un moment, almenys un cop per setmana, per anar al barber, i segur que usa un xampú especial per a barbes hipster, condicionador especial, pinta especial i perfum especial, perquè està més cuidada que el pentinat de la Pitita Ridruejo. Una llàstima que els hipster ja no estiguin de moda. Era d'esperar. Van aparèixer perquè volien ser singulars, diferents, i ara que els trobes pel carrer, ja no té gràcia per a un autèntic hipster. Per això, d’aquí a poc, trobarem més modernet barrejar colors i textures, i usar roba amb estampats còsmics. Ha arribat el magic chaos, la nova tendència, just quan encara no ens havíem adonat que érem normcore.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua