Passa al contingut principal

Adrià

Abans creia que la gent gran caminava encorvada per l’edat. Ara sé que això són ximpleries. Passa que al llarg de la vida ens carreguem de pesos que s’acumulen a les espatlles, i que es fa complicat recuperar aquell posat dels xiquets, tan innocent i lleuger.
Fa uns dies li deia al meu home que se’ns more molta gent, va ser després d’un silenci. Feia una estona que ell m’havia donat a llegir l’esquela d’un diari, em preguntava si l’Adrià Chavarria de l’anunci podia ser el nostre Adrià. I esclar, no n’hi ha tants.
El vam conèixer a Tortosa, en una jornada sobre literatura i franja. Ell formava part de l’organització, com a membre de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi vam anar Juli Micolau, Hèctor Moret, Ramon Sistac, Màrio Sasot, Josep Galan, que encara era entre nosaltres, Andreu Subirats, Andreu Carranza... Després vam coincidir a l’Ateneu de Barcelona, un cafè i coses de què parlar. Em va convidar a participar en una xerrada sobre la llengua i els models literaris del català, a Amposta.
Vivia en un estira i arronsa d’amor i distància amb les Terres de l’Ebre, les seves, i s’esmunyia entre versos i trobades poètiques pels carrers de Barcelona.
El meu home li prenia el pèl amb grans frases buides sobre literatura, i ell reia. Ho recordàvem el primer de novembre, quan vam llegir el seu nom en una esquela. Feia molt que no coincidíem, i se’n va anar sense dir-nos ni ase ni bèstia. Tenia 36 anys.
Adéu, Adrià.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...