Passa al contingut principal

Més lladre que Serrallonga

Una dita ben antiga, més lladre que Serrallonga, es va recuperar a ca meua gràcies a una sèrie que TV3 va emetre fa uns mesos. I no perquè la diguessen a la tele, no perquè arribés des de Barcelona, sinó perquè la sèrie va servir per recuperar la memòria perduda, el record de paraules i frases que s’havien esvaït en el temps i en una llengua deixada de la mà de Deu.
Filòlegs i lingüistes de reconeixement internacional, com el portaveu de cultura del Partido Popular d’Aragó, no han aprofundit en eix vessant de reconquesta que representa compartir un espai de comunicació en la llengua pròpia. Reconquesta, esclar, sobre l’imperi de les raïls, de la paraula que mos explica i mos narra i, per tant, mos fa. Són experts perfeccionistes que troben en la diferència la raó de ser de la divisió. Així, tant li fa saber que a Mallorca, com a la Franja, es torquen, que a València, com a la Franja, ixen, o que a la Terra Alta, com a la Franja, mengem mançanes i corder. I tots, com deia Pla, diem bon dia. L’expert perfeccionista s’estima més arremetre contra Barcelona, contra la gran ciutat, quina pena, si sabés que Barcelona és una de les ciutats més encisadores del món!
Llàstima que, a partir del gener, quan arriba l’apagada mai prou anunciada ni denunciada, serà més complicat sintonitzar TV3, serà més difícil connectar amb la memòria i amb la llengua perduda, amb els mots que van ser un dia nostres i que, maleïts siguen, mos van prendre. I ara mos volen explicar com parlem!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
1 comentari
Més informació

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...
2 comentaris
Més informació