Passa al contingut principal

Helix aspersa viator

Menjar, diuen, és una experiència sensorial multidimensional. Per això, quan les meves filles diuen mama, tinc gana, jo els demano que parlin amb propietat: noies, no sigueu tan vulgars, digueu que desitgeu gaudir d’una vivència complexa dels sentits. I això és el que vaig fer fa uns dies, arran de la invitació per assistir a la presentació del Caragol Tour a Barcelona, conegut científicament com Helix aspersa viator (tothom sap que la ciència s’escriu en llatí, encara que ningú no n’entengui ni un borrall).
Com que em disposava a participar d’un esdeveniment promocional i, sobretot, gastronòmic, vaig preparar a consciència vista, olfacte, oïda, tacte, gust. Vaig triar companyia, vaig repassar els meus valors ètics i culturals, vaig revisar que no hi hagués cap sorpresa en l’estat general de salut - mocs, tos, panxa, etc. - i vaig enfilar cap a l’acte.
Tot en ordre: alguns coneguts i saludats, altres desconeguts que van deixar de ser-ho, i uns quants que ho segueixen sent. Una altra dimensió controlada: la social.
L’àpat es va iniciar amb un aperitiu de cervesa acompanyada de paté de caragols regat amb vi, broqueta de caragol en tempura, daus de caragol i ametlla, cassoleta de mousse de caragol, caragols amb catxipanda i coques de recapte. Uns entrants sofisticats elaborats amb un producte propi de la cuina depredadora, la derivada, com diu en Pere Tàpias, d’allò que es troba a la natura, a disposició del primer que passa.
Amb els plats principals, regats amb vins i caves, va seguir la festa sensorial. Caragols en la seva salsa, arròs amb caragols, conill i ceps, jarret de vedella amb quenelle de patata i caragols, i, finalment, textura de pera de Lleida amb semifred d’avellana i xocolata, assortiment de dolços en miniatura i Granados, moment en què em va semblar que sonava una masurca, però no em feu gaire cas.
La qüestió és que el servei i els fogons van ser responsabilitat dels alumnes de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, i aquest punt forma part també de l’experiència sensorial, perquè ningú no els va haver de disculpar per no ser estrictament professionals de la feina. Els caragols estaven en el punt òptim de cocció - no com a la major part de restaurants barcelonins, que els serveixen crus -, i l’atenció i la cordialitat dels cambrers superava amb escreix la de molts assalariats i propietaris amb anys d’experiència en el sector.
Vaig felicitar, per suposat, al Gregori Canalias, el director de l’Escola, per la part que li tocava, i perquè el tenia al costat. No vaig felicitar els alumnes perquè volia fer-ho d’una manera més pública, i per això ho faig ara.
Lleida té la gran sort de disposar d’un centre d’ensenyament que forma bons professionals de la cuina, la gastronomia i la restauració capaços de transformar un àpat en una experiència sensorial multidimensional. Enhorabona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua