Menjar, diuen, és una experiència sensorial multidimensional. Per això, quan les meves filles diuen mama, tinc gana, jo els demano que parlin amb propietat: noies, no sigueu tan vulgars, digueu que desitgeu gaudir d’una vivència complexa dels sentits. I això és el que vaig fer fa uns dies, arran de la invitació per assistir a la presentació del Caragol Tour a Barcelona, conegut científicament com Helix aspersa viator (tothom sap que la ciència s’escriu en llatí, encara que ningú no n’entengui ni un borrall).
Com que em disposava a participar d’un esdeveniment promocional i, sobretot, gastronòmic, vaig preparar a consciència vista, olfacte, oïda, tacte, gust. Vaig triar companyia, vaig repassar els meus valors ètics i culturals, vaig revisar que no hi hagués cap sorpresa en l’estat general de salut - mocs, tos, panxa, etc. - i vaig enfilar cap a l’acte.
Tot en ordre: alguns coneguts i saludats, altres desconeguts que van deixar de ser-ho, i uns quants que ho segueixen sent. Una altra dimensió controlada: la social.
L’àpat es va iniciar amb un aperitiu de cervesa acompanyada de paté de caragols regat amb vi, broqueta de caragol en tempura, daus de caragol i ametlla, cassoleta de mousse de caragol, caragols amb catxipanda i coques de recapte. Uns entrants sofisticats elaborats amb un producte propi de la cuina depredadora, la derivada, com diu en Pere Tàpias, d’allò que es troba a la natura, a disposició del primer que passa.
Amb els plats principals, regats amb vins i caves, va seguir la festa sensorial. Caragols en la seva salsa, arròs amb caragols, conill i ceps, jarret de vedella amb quenelle de patata i caragols, i, finalment, textura de pera de Lleida amb semifred d’avellana i xocolata, assortiment de dolços en miniatura i Granados, moment en què em va semblar que sonava una masurca, però no em feu gaire cas.
La qüestió és que el servei i els fogons van ser responsabilitat dels alumnes de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, i aquest punt forma part també de l’experiència sensorial, perquè ningú no els va haver de disculpar per no ser estrictament professionals de la feina. Els caragols estaven en el punt òptim de cocció - no com a la major part de restaurants barcelonins, que els serveixen crus -, i l’atenció i la cordialitat dels cambrers superava amb escreix la de molts assalariats i propietaris amb anys d’experiència en el sector.
Vaig felicitar, per suposat, al Gregori Canalias, el director de l’Escola, per la part que li tocava, i perquè el tenia al costat. No vaig felicitar els alumnes perquè volia fer-ho d’una manera més pública, i per això ho faig ara.
Lleida té la gran sort de disposar d’un centre d’ensenyament que forma bons professionals de la cuina, la gastronomia i la restauració capaços de transformar un àpat en una experiència sensorial multidimensional. Enhorabona.
Com que em disposava a participar d’un esdeveniment promocional i, sobretot, gastronòmic, vaig preparar a consciència vista, olfacte, oïda, tacte, gust. Vaig triar companyia, vaig repassar els meus valors ètics i culturals, vaig revisar que no hi hagués cap sorpresa en l’estat general de salut - mocs, tos, panxa, etc. - i vaig enfilar cap a l’acte.
Tot en ordre: alguns coneguts i saludats, altres desconeguts que van deixar de ser-ho, i uns quants que ho segueixen sent. Una altra dimensió controlada: la social.
L’àpat es va iniciar amb un aperitiu de cervesa acompanyada de paté de caragols regat amb vi, broqueta de caragol en tempura, daus de caragol i ametlla, cassoleta de mousse de caragol, caragols amb catxipanda i coques de recapte. Uns entrants sofisticats elaborats amb un producte propi de la cuina depredadora, la derivada, com diu en Pere Tàpias, d’allò que es troba a la natura, a disposició del primer que passa.
Amb els plats principals, regats amb vins i caves, va seguir la festa sensorial. Caragols en la seva salsa, arròs amb caragols, conill i ceps, jarret de vedella amb quenelle de patata i caragols, i, finalment, textura de pera de Lleida amb semifred d’avellana i xocolata, assortiment de dolços en miniatura i Granados, moment en què em va semblar que sonava una masurca, però no em feu gaire cas.
La qüestió és que el servei i els fogons van ser responsabilitat dels alumnes de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, i aquest punt forma part també de l’experiència sensorial, perquè ningú no els va haver de disculpar per no ser estrictament professionals de la feina. Els caragols estaven en el punt òptim de cocció - no com a la major part de restaurants barcelonins, que els serveixen crus -, i l’atenció i la cordialitat dels cambrers superava amb escreix la de molts assalariats i propietaris amb anys d’experiència en el sector.
Vaig felicitar, per suposat, al Gregori Canalias, el director de l’Escola, per la part que li tocava, i perquè el tenia al costat. No vaig felicitar els alumnes perquè volia fer-ho d’una manera més pública, i per això ho faig ara.
Lleida té la gran sort de disposar d’un centre d’ensenyament que forma bons professionals de la cuina, la gastronomia i la restauració capaços de transformar un àpat en una experiència sensorial multidimensional. Enhorabona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada