Passa al contingut principal

Tots d'un ventre i cada u d'un temple

La Yasmin Davidds és una autora d’èxit i una de les veus més influents entre la comunitat llatina dels Estats Units. Filla d’immigrants, la seva vida és similar a la qualsevol dona criada en un barri hispà de Califòrnia fins que es desfà, a poc a poc, de les lloses d’una educació basada en l’abnegació.
Tots els obstacles i les desgràcies que ha salvat al llarg dels anys, diu, han tingut com a propòsit ensenyar-li el camí de la independència.
El seu discurs, el que repeteix en llibres, conferències i seminaris són multitud de maneres de transmetre un sol missatge: la gent et tracta com tu deixes que et tractin.
Seria un error menysprear la Yasmin Davidds i entaforar-la en el calaix de l’autoajuda, perquè el lideratge que exerceix té un objectiu primordial, i és que les dones llatines obtinguin una formació que les faci més lliures. Per això, per exemple, ha gestionat milers de dòlars en beques d’estudis, i treballa en programes de creixement personal amb un públic que sovint es troba en situacions de violència domèstica.
L’important, afirma, és saber qui ets en realitat i qui vols ser. La forma de vestir també forma part de l’argumentari de la Davidds: el vestuari defineix la personalitat, i és la forma no-verbal de comunicar-se amb el món.
Entre el 60 i el 70% del que comuniquem és llenguatge no verbal, segons el consens entre els investigadors socials, i la manera de vestir adquireix un paper fonamental en les nostres vides, tant com la mirada o el gest.
Per això, aprendre a vestir-se de la manera adequada, és a dir, aquella que defineix la personalitat és una forma de comunicar seguretat personal, felicitat i èxit.
Vestir bé és una habilitat social que s’adquireix, i que cal treballar de la mateixa manera que es treballen les matemàtiques. A l’esola s’aprèn a sumar i a restar, a llegir i a escriure, però també a relacionar-se amb els altres. Després, quan som grans, importa tant si som capaços de resoldre un logaritme com si sabem generar un clima de confiança i empatia.
Per tot això, estic radicalment en contra dels uniformes escolars, com estic radicalment en contra dels curriculums incapaços d’adaptar-se a les necessitats de cada alumne.
La proposta d’imposar uniformes escolars i la de crear un batxillerat d’excel•lència parteixen de posicions ben diferents, però a l’hora de la veritat una i altra neguen la possibilitat d’educar la diferència.
L’uniforme escolar no permet que els alumnes aprenguin a vestir-se per a cada ocasió, perquè el vestuari ja ve donat. El batxillerat de l’excel•lència no permet que els alumnes amb les millors notes aprenguin a conviure amb la resta de companys i a gaudir d’habilitats diferents a les que ells tenen.
Ara que podem treballar l’escola inclusiva, sisplau, no fem invents.

Comentaris

  1. Jo vaig "patir" l'uniforme a un col·le de la Caixa (d'altra banda excel·lent i assequible per a les famílies treballadores dels 70). Ara tinc 2 filles i veig que acaben anant d'uniforme igual (totes volen vestir de "marca" i dur el mateix pentinat!) i, a més, cada matí hi ha discussió per a veure que s'han de posar (amb la menuda, la gran ja fa la seua —per sort). Ara al col·le hi ha els que gasten més en roba (tenen més diners i/o ho volen aparentar) i els que no (per què no poden —la majoria— o no volen). Per a les famílies haig de reconèixer que és més pràctic l'uniforme. Quan ixen de classe, ja es vestiran al seu gust. En fi. El ser pare m'ha canviat l'opinió!

    ResponElimina
  2. Carles, jo tinc dues filles, i hi ha discussions al matí, esclar, però he de dir que ho considero part de l'educació. També tenim opinions diferents respecte de la verdura, per exemple, i, al final, n'han de menjar, perquè l'alimentació forma part de l'educació. Sé que és un tema controvertit, però l'esforç de ser pare i mare finalment comporta la satisfacció de veure com creixen i evolucionen. Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua