Un dels escrits que més vegades he llegit ha estat el Metàleg Per què es desordenen les coses, de l’antropòleg Gregory Bateson. És planer, senzill i, alhora, profund, perquè les reflexions que hi conté m’acompanyen durant una bona temporada i en molts contextos.
Una filla pregunta al seu pare per què les coses es desordenen, si sembla que no hi hagi ningú que es dediqui a remoure-les, sinó més aviat a ordenar-les: pareix que les coses es desordenin soles.
El pare explica que hi ha un ordre per a cada persona, i que l’ordre es representa de poques maneres. El desordre, en canvi, disposa d’un marge molt més ampli per manifestar-se. I això és el que em fa l’efecte que passa amb el meu poble, Fraga, i la seva adscripció natural, Lleida: un desordre provocat a base d’ordenacions.
A la primeria del segle xix, el poder polític espanyol estava fornit de persones que volien posar ordre, perquè els semblava que seria més eficient governar amb una estructura territorial que respongués a criteris que denominaven racionals. Per això, hi va haver diversos intents de divisió provincial, fins que va arribar la definitiva amb Javier de Burgos.
El 1812, quan Catalunya es va annexionar a l’Imperi francès, es va crear el departament de les Boques de l’Ebre, vigent fins al 1814, que comprenia totes les terres regades per l’Ebre, el camp de Tarragona, Fraga i Mequinensa, amb prefectura a Lleida.
La divisió provincial espanyola de 1822 va assignar Fraga a Saragossa, tot i que hi va haver discussions, perquè es pretenia crear la província de Barbastre, i que Fraga hi estigués inclosa.
El 1833, el decret signat per Javier de Burgos varia la divisió provincial anterior, i estableix que Fraga s’assigna a Osca. El 1842, Fermín Caballero va treballar en una nova ordenació territorial espanyola, que, per les convulsions polítiques del moment, no va arribar a Corts, i que incloïa Fraga i la Llitera a la província de Lleida.
Anys més tard, el franquisme va estudiar una divisió territorial fonamentada en les conques fluvials, i el 1966 saltaven les alarmes quan es va conèixer el projecte de creació de la regió de la Vall de l’Ebre, que deslligava Lleida de Catalunya i la incloïa amb l’Aragó.
En el meu ordre, en allò que ara se’n diu l’imaginari, els de Fraga anem a Lleida quan al poble no hi ha el que necessitem, i, quan la cosa és grossa, cap a Barcelona.
Com que he llegit a Bateson, sé que el meu ordre no és universal. Tot i això, penso que la solució a l’anomenat conflicte sanitari, que reordena els pacients segons criteris provincials, s’hauria de resoldre d’alguna de les dues maneres possibles: que l’Estat pagui el que toca o que Fraga, definitivament, formi part de la província de Lleida. A la fi, tots els ordres són artificials i producte del moment polític que es viu.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada