Una vegada em van demanar que escrivís quatre paraules sobre el meu amic Anton Abad, cantautor de Saidí i pagès, o viceversa, que tant se val. És fill de la boira, de la terra aspra i esquerpa que obliga a viure en l’anhel constant. No hi vaig haver de pensar gaire, perquè, d’alguna manera, parlava de somnis i de resignacions compartides.
L’Anton escriu i canta cançons de frontera, de llindar de llengua, de la pàtria d’entranyes, sí, com Lo pagès, que insisteix que “la vida són quatre coses, i qui no ho sap, perquè no vol”. I canta també a La xiqueta de Fraga, resum del neguit i el desassossec interior per alguna cosa que no arriba mai. “Pels carrers de Fraga camina la xiqueta, té els cabells llargs i la mirada dolça, espera algú que no sap quan vindrà. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist, la gent li contesta: No, no, no. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist. A la vora del Cinca, a l'ombra de la figuera, pregunta a les pedres, les pedres no contesten. A la vora del Cinca, a l'ombra de la figuera. En la cegallosa se'n va cap al mont, pregunta als pardals si saben alguna cosa. En la cegallosa, se'n va cap al mont. Pel camí de la Nòria, torna enta casa, li pregunta a sa mare, que li dóna una abraçada. Pel camí de la Nòria, torna enta casa. Pels carrers de Fraga, camina la xiqueta, té els cabells llargs i la mirada dolça. Espera algú que no sap quan vindrà, espera algú que no sap si vindrà”.
L’Anton és pagès, i pagès és qui viu del fruit de la terra que conrea. Pagès és l’encarregat de transmetre en les mateixes condicions o millorades allò que ha rebut. Pagès és qui mira al cel i confia o maleeix, qui esgarrapa la terra i l’estima, malgrat tot, perquè és el born.
La història de les paraules ens ha deixat dit que pagès és també algú rústec, de maneres poc educades, algú que no té urbanitat, ni cultura, ni finor espiritual. Ja ho deia Pla, que els pagesos “no saben pas parlar com la gent de les ciutats. La gent de les ciutats repeteix el que diuen als diaris. Però potser les coses són més complexes. La confusió dels pagesos és perquè viuen en un món molt més complex. Estan més acostats a la vida real, a la terrible resistència que ofereix la naturalesa, que qualsevol altre estament”.
Fa unes dècades, vam convertir el pagès en productor, i va perdre part del que li era inherent, va abandonar o el van desposseir d’una part dels trets que li són propis. D’un temps ençà, se li demana que passi de productor a empresari agrari. En realitat, se li demana que torni a ser pagès, que reprengui les regnes de la terra i dels fruits. Hi ha qui no les va deixar mai, i per això, malgrat que no fos moda, es continuaven dient pagesos, com el meu amic Anton, que mai no ha estat mancat de cultura ni de finor espiritual.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada