Escolto una conferència sobre comercialització d'aliments, amb atenció, perquè la conversa sobre les coses de menjar forma part del meu petit univers. Son quarts de vuit del vespre, i la sala de l'Institut d'Estudis Catalans, a l'antiga Casa de Convalescència, em sembla un lloc curiós per parlar de mercaderies. Ha plogut molt des de que Martí l'Humà va veure posar la primera pedra en el recinte de l'Hospital, i encara va caldre esperar dos-cents anys perquè s'encetés la construcció de la sala on sóc aquest vespre. La vida de Barcelona també ha canviat, per això, malgrat els esforços de l'arquitecte per refrescar l'ambient amb les fórmules de construcció de l'època, la veritat és que s'agraeix que s'encengui de tant en tant l'aire condicionat.
Escolto amb atenció el ponent, que parla des del coneixement pràctic i l'anàlisi minuciosa de dades de primera mà. Afirma que el consumidor d'alimentació més marquista que hi ha és el de Barcelona, més que el de la resta de Catalunya, que, alhora, ho és més que a Espanya, que, alhora, ho és més que a Alemanya. Explica també que el consumidor cerca sobretot la relació qualitat - preu, i que l'estratègia que millor li ha anat, a ell i a la seva empresa, és l'honestedat, un resum de franquesa, transparència i rigor.
Finalment, tota conversa que vulgui ser profunda, acaba embarrancada en els valors. Tinc l'estranya sensació que si fóssim en època de vaques grasses, els valors ètics no serien tan valuosos. Se m'ocorre que, tal vegada, hi hagi un mercat de l'ètica – quant val un quilo de sinceritat? a com teniu la responsabilitat? posi'm una lliura de generositat i me la talla per arrebossar – i els valors pugin o baixin de consideració, segons si van escassos o abundants. Encara no tinc clar si el mercat ètic és marquista o no, segurament sí que ho és, per més que ens agradi pensar que els valors humans són universals.
Aquella tendència tan humana a pensar des del concret a l'abstracte i sant tornem-hi, em porta a rememorar el pacte d'Alícia, aquell segons el qual la dignitat val 80 mil euros. Molta gent va fer escarafalls, i a mi, què vol que li digui, em sembla que es va vendre barateta, encara que no conec gaire el mercat. Se m'ocorre que es pot fer un estudi de preus i de la competència perquè les conclusions tinguin més pes.
A Gran Hermano, per posar un exemple, paguen 300 mil euros per dignitat, això sí, només hi ha un guanyador, els altres perden literalment la dignitat. A El juego de tu vida, en el seu moment, el premi era de 100 mil euros a canvi de respondre de manera excessivament compromesa – i fraudulenta, pel que sembla – a un seguit de preguntes íntimes.
De moment, l'Alícia, es troba en la franja baixa. Tal vegada, la relació qualitat - preu hi tingui alguna cosa a veure, o potser cal investigar més la competència.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada