Escolto una conferència sobre comercialització d'aliments, amb atenció, perquè la conversa sobre les coses de menjar forma part del meu petit univers. Son quarts de vuit del vespre, i la sala de l'Institut d'Estudis Catalans, a l'antiga Casa de Convalescència, em sembla un lloc curiós per parlar de mercaderies. Ha plogut molt des de que Martí l'Humà va veure posar la primera pedra en el recinte de l'Hospital, i encara va caldre esperar dos-cents anys perquè s'encetés la construcció de la sala on sóc aquest vespre. La vida de Barcelona també ha canviat, per això, malgrat els esforços de l'arquitecte per refrescar l'ambient amb les fórmules de construcció de l'època, la veritat és que s'agraeix que s'encengui de tant en tant l'aire condicionat.
Escolto amb atenció el ponent, que parla des del coneixement pràctic i l'anàlisi minuciosa de dades de primera mà. Afirma que el consumidor d'alimentació més marquista que hi ha és el de Barcelona, més que el de la resta de Catalunya, que, alhora, ho és més que a Espanya, que, alhora, ho és més que a Alemanya. Explica també que el consumidor cerca sobretot la relació qualitat - preu, i que l'estratègia que millor li ha anat, a ell i a la seva empresa, és l'honestedat, un resum de franquesa, transparència i rigor.
Finalment, tota conversa que vulgui ser profunda, acaba embarrancada en els valors. Tinc l'estranya sensació que si fóssim en època de vaques grasses, els valors ètics no serien tan valuosos. Se m'ocorre que, tal vegada, hi hagi un mercat de l'ètica – quant val un quilo de sinceritat? a com teniu la responsabilitat? posi'm una lliura de generositat i me la talla per arrebossar – i els valors pugin o baixin de consideració, segons si van escassos o abundants. Encara no tinc clar si el mercat ètic és marquista o no, segurament sí que ho és, per més que ens agradi pensar que els valors humans són universals.
Aquella tendència tan humana a pensar des del concret a l'abstracte i sant tornem-hi, em porta a rememorar el pacte d'Alícia, aquell segons el qual la dignitat val 80 mil euros. Molta gent va fer escarafalls, i a mi, què vol que li digui, em sembla que es va vendre barateta, encara que no conec gaire el mercat. Se m'ocorre que es pot fer un estudi de preus i de la competència perquè les conclusions tinguin més pes.
A Gran Hermano, per posar un exemple, paguen 300 mil euros per dignitat, això sí, només hi ha un guanyador, els altres perden literalment la dignitat. A El juego de tu vida, en el seu moment, el premi era de 100 mil euros a canvi de respondre de manera excessivament compromesa – i fraudulenta, pel que sembla – a un seguit de preguntes íntimes.
De moment, l'Alícia, es troba en la franja baixa. Tal vegada, la relació qualitat - preu hi tingui alguna cosa a veure, o potser cal investigar més la competència.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada