Passa al contingut principal

Maluquer. Xavier Maluquer

La tardor de 1994 vaig encetar una feina nova, en una empresa de la Generalitat adscrita al Departament d'Agricultura, i, pocs dies després del primer, vaig agafar una trucada que demanava pel director general. Qui li truca, sisplau, vol deixar algun encàrrec? Són en Maluquer, Xavier Maluquer, va dir, i immediatament després em va preguntar si era nova a la casa. Sí, era nova, i m'acabava de fer molt petita de cop. Va ser una conversa curta i concentrada, diferent de les moltes converses llargues que vindrien després. En Maluquer va esdevenir Xavier amb els anys, amb la confiança, amb una certa proximitat. Vaig aprendre amb ell i gràcies a ell què volia dir el servei públic a l'Administració de la Generalitat a través de dues sentències: hem d'atendre tothom a tota hora, sense excuses; i tot el que passa a Catalunya és competència nostra, digui el que digui la normativa. La manera d'interpretar aquesta visió del món públic no és tan difícil. Es tracta de no engegar a passeig ningú, de fer nostra la inquietud de cada persona i intentar resoldre, ni que sigui amb un telèfon i una adreça, cada dubte, cada tràmit, cada queixa. En Maluquer pensava que, si no es podia fer res més, almenys havíem de ser un 012. A través d'ell vaig conèixer el Banc dels Aliments i també a en Jordi Peix i altres grans persones que han cregut, i creuen, que els valors ètics tenen 360 graus i no es poden triar com es tria un electrodomèstic, ni s'hi val a eixamplar-los com un xiclet, segons on siguem. També a través d'ell vaig tenir el goig de col·laborar amb la Fundació Agrícola Catalana, d'assistir a converses sobre la importància de l'agricultura i del pagès que alimenta el món. No fa gaires dies em trucava per comentar-me que havia rellegit un article meu sobre les dones invisibles que alimenten el món, i em va fer sentir una mica important. En Maluquer podia parlar d'ocells, de blat de moro, de fruita, de carn, de Joan Sales, de dret civil català, de Catalunya, de la independència – hagués votat sí, esclar – i, per sobre de tot, de la llibertat com a objectiu tenaç de les persones. En Xavier era una personalitat forta empresonada en un cos fràgil. Era alt i prim, eixut i auster. Fruïa d'un glop de bon licor i d'un steak tartar preparat amb tots els ets i els uts, si podia ser al restaurant del seu nebot, en Joan. Assaboria els bocins de plaer amb aquell gaudi infantil de qui no menja llaminadures a diari, i sentia cada dia com un regal. En Maluquer va ser un home de país, d'un país petit que es pot abraçar de punta a punta, i el va recórrer amb el cotxe, els anys 70, per convèncer persones, poble a poble, que se sumessin a un projecte catalanista i humanista que encara dura. En Xavier va ser un gran amic.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua