Al bell mig de la calor, encara amb la ressaca de l'anunci d'un any sense estiu, decideixo que, definitivament, les persones no tenim memòria. Si més no, memòria meteorològica. Abans - i ves a saber quan era abans - les estacions de l'any eren tan capritxoses com ara, i si algú en té dubtes, només cal que consulti l'històric de l'Observatori Meteorològic.
Passa que ens agrada rememorar altres temps, degudament modelats i maquillats, i decidim que aquell abans mantenia un ordre que ens feia sentir segurs: plovia, nevava, feia fred o calor segons un manament establert, sense arbitrarietats.
La història oral, que són aquelles vivències que ens transmeten els nostres, són plenes de fets, sentiments i emocions. També de creativitat i d'imaginació. Les persones ens volem explicar contínuament, i ens agrada que les peces encaixin, per això, quan expliquem una anècdota, farcim els buits i omplim els silencis, perquè el resultat sigui satisfactori per a nosaltres o per a qui ens escolta.
L'escriptura afegeix perdurabilitat a la narració. Es calcula que la transmissió oral de fets més o menys amanits no va més enllà de tres generacions que, a sobre, han condimentat a gust cada detall, cada espai en blanc o cada incongruència. Una xafarderia escrita dura més que una estona de safareig, i una notícia publicada arriba a més persones que un rumor de carrer.
L'escriptura multiplicada, indexada, ordenada i amb una possibilitat de cerca des de qualsevol punt de connexió a la xarxa afegeix un plus de perdurabilitat encara més important. Per això, allò que un dia va quedar escrit, fins i tot si va quedar escrit en l'esplendor de la linotípia, reapareix només que sapiguem introduir alguna paraula màgica.
La durada en el temps dels escrits i la possibilitat de trobar-los sense ni tan sols moure'ns de casa ens ha agafat amb el peu canviat, i ara no ens acabem de fer a la idea que un dia algú ens pugui tirar a la cara algun fet o malifet del passat, que hagi quedat degudament registrat i indexat a la xarxa.
De moment, la confusió ha portat a una diferència d'opinions entre agències de protecció de dades i sant google sobre la privacitat. Des de països ben diferents, arriben a la seu del gran cercador peticions de retirada de determinats continguts, i sant google ha explicat en un informe que moltes d'aquestes peticions es refereixen a discursos polítics, i que moltes d'aquestes peticions arriben des de països indiscutiblement democràtics.
Hi ha diverses reflexions que m'he anotat com a pendents. Una, si la memòria política té la mateixa capacitat que la memòria meteorològica. Una altra, si els discursos polítics són una voluntat de compromís o paper mullat. Una altra, si existeix el dret a oblidar. I, finalment, si el dret a oblidar és més important que el dret a recordar. Se'm gira feina.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada