L'any Vinyoli avança discret, com correspon a la commemoració del centenari del naixement d'un poeta. D'alguna manera silenciós també, si el comparem amb l'any Espriu, com correspon a un poeta que va descobrir la veu del silenci en un viatge profund, íntim, mentre cercava un so propi.
Sé que el Govern de la Generalitat dedica efemèrides als múltiples de 50, un criteri com un altre, però un criteri clar, cal reconèixer-ho. Per això, a més de l’Any Vinyoli, també es commemoren els centenaris de Cirici i Pellicer, Joaquim Muntanyola i Martí de Riquer, mort fa uns mesos.
Enguany també fa cent anys de la mort de Frederic Mistral, i de la inauguració de la Biblioteca de Catalunya, i s'organitzen activitats per celebrar aquests esdeveniments, algunes més lluïdes que d'altres. Ah, i també fa cinquanta anys de la publicació de l'obra Els altres catalans, de Paco Candel. Déu n'hi do.
A l'Aragó se celebra el bimil·lenari (no sé ni com s'escriu) de la mort de Cèsar August, l’emperador romà que va posar nom a la capital. La vigència de l'obra de Cèsar August es podria concretar en el fet que va ser l'emperador que més temps va ser al poder.
L'any Lombarte, per contra, camina callat, sense aixopluc institucional, amb l'única força de la veu dels seus veïns del Matarranya, que han aconseguit portar els versos del poeta de Pena-roja de Tastavins fins al Festival BarnaSants, amb Túrnez i Sesé com a intèrprets de luxe.
Trist joc de comprar i vendre: Vestits, sabates, llibres, mobles, cotxes i motos. Alcohol i detergent, discs, peres i aspirines, acer inoxidable, carn picada. Camises, bacallà, calces, pasta de dents i fulles d'afaitar. Desodorant i mitges, diaris i revistes. Tot es ven, tot es compre. Es ven la intimitat, i es ven la llibertat, i es compre l'amistat. I es compren il·lusions i es tenen decepcions. I es compre una hora al llit, i un bes i un plor i un crit. Qui compre poesia? Jo en venc a tant el vers. Tinc trossos d'intimisme, retalls de pols d'estiu, estocs passats de moda de flors de primavera i blanca neu d'hivern i....diables de l'infern. Venc romanços i versos, barata llibertat. Venc paraules al vent a canvi d'amistat.
Desideri Lombarte escrivia coses com aquestes, res comparat, ho he de reconèixer, amb el llegat de l'emperador que es va enfrontar a Marco Antonio i Cleòpatra, i que va permetre, si més no, grans produccions de Hollywood.
L'obra de Cèsar August, en l'àmbit de les lletres, es va centrar en els favors a poetes i artistes de manera que, durant el seu mandat, les lletres llatines van viure una època daurada. Això sí, els artistes havien d’acatar les seves normes. Així era la pax romana, i, d'alguna manera, així és la pax cultural aragonesa.
Qui sap, potser, com Vinyoli, hem naufragat en una mar profunda.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada