Passa al contingut principal

Impactes

A hores d'ara, el dia de la Faldeta queda lluny, segur, segur, perquè el temps corre sempre amb la mateixa velocitat, però, quan passen tantes coses, tan concentrades, sembla que vagi més de pressa, i la Mona, Sant Jordi, la Faldeta, tan junts, tan atapeïts, no m'han deixat assossegar. Que què és el dia de la Faldeta? Encara no ho sabeu? El diumenge que escau pels volts de Sant Jordi, al meu poble se celebra una jornada dedicada a homenatjar les dones i el vestit tradicional de Fraga, per això es diu de la Faldeta (en majúscula, sí, i faldeta, no faldilla; mireu l'Alcover Moll i veureu que la denominació és correcta). Xiquets i xiquetes, grans, joves i petits surten abillats de valons – pantalons curts, fins als genolls, oberts pels costats - de fadrines – amb cosset, brusa i mantellina -, de vídues – de negre, esclar - o de festa – amb gipó, seda de colors i mantons de Manila - per representar una boda i el seguici de convidats. Dones i xiquetes pentinades amb monyo de rosca o de picaport, postissos, per suposat, perquè són recollits molt feixucs de fer, a partir de trenes de molts caps, sempre senars. Quan les veig, a totes, penso sort que les meves filles estan tocades del do de la bellesa, perquè aquests recollits són ben poc agraïts. I si no, que li ho preguntin a la Rudi, que no sé què semblava. I si no, que m'ho preguntin a mi, que encara no m'he recuperat de l'impacte de veure-la vestida de faldetes, tan rudimentària ella. I direu, carai, si les faldetes eren també per a pageses! Però no, no, no penseu que per anar al riu a rentar la roba o a buscar aigua amb els càntirs, o per encaixonar figues, les dones del meu poble fossin rudimentàries. Dures, sí. Rudimentària, ella. A la missa de representació de la boda fragatina, va també la Guàrdia Civil, amb vestit de gala. I tricorni, esclar. Impacte també, no deixa de fer impacte encara el tricorni. I en aquestes que apareix el cessament del fill del Tejero colpista per celebrar-ne el 33è aniversari amb una paella feta al més pur estil quarterer: fent servir personal públic per a ús privat. I el Govern va i el cessa. Diu el ministre del ram que el cessament – que no separació del cos – es motiva en l'ús inadequat d'instal·lacions i efectius sense autorització prèvia. Gràcies a Deu, l'Associació Unificada de Guàrdies Civils, sindicat majoritari del cos, ha alçat la veu per reclamar que hi hagi una resposta més contundent que un cessament, que no deixa de ser un trasllat de lloc de treball, perquè sí, hi ha ús inadequat d'instal·lacions i personal, que no està a les ordres arbitràries d'algú. Però hi ha també una coincidència en la data de l'alifara, i això s'ha de tallar d'arrel, ve a dir el portaveu del sindicat. Impacta que el Govern no s'hagi assabentat que les persones ja no ens deixem sotmetre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua