Passa al contingut principal

Opressions interiors

Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, perquè el secret, així com l'aire que bat als ulls, penetri fins al cor. Són versos de Vinyoli, el poeta que s'estima més el crit abans que la cançó perfecta. Hi ha tres o tres mil, o més encara, lectures possibles d'aquests versos. Una de les jo faig és la del desig de fugir de l'opressió interior, aquella força imaginària que ens obliga a comportar-nos com els altres esperen que ho fem. O, si més no, com nosaltres creiem que els altres esperen que ens comportem. Hi ha persones al nostre voltant que han decidit que cada cosa i cada persona han de ser al seu lloc, la pluja quan toca, la calor a l'estiu i, a l'hivern, el fred. El vi blanc per al peix i, per a la carn, el negre. Totes les accions i reaccions es poden classificar segons un ordre que respon a un criteri, el de la persona que ha decidit que el món ha de seguir les pautes que ella mateixa ha marcat. Quan alguna cosa o alguna persona se li escapa, quan no respon a l'expectativa, quan travessa pel costat que no toca, són implacables en la crítica. Probablement perquè la seva seguretat rau en un món previsible, sense sorpreses, ni pròpies ni alienes. Incapaços de llençar-se a una aventura que pugui fer trontollar el seu ordre, es refugien en la intransigència, que els permet viure tal vegada infeliços però, en tot cas, segurs. I amb aquella generositat mal entesa, pretenen que al seu voltant tothom renunciï a mirar sota la catifa, sobre les estrelles o al mig del mar, i pretenen que tothom accepti que les coses són com són, no es poden canviar i, que intentar-ho és, a més d'inútil, nociu. Sobreviure a les persones tòxiques, que ens volen enverinar l'esperit perquè no voli més enllà dels nassos, no és fàcil. Però, en tot cas, no depèn mai d'elles, sinó de la nostra determinació. Hi ha una força al nostre interior que, quan hi combreguem, quan la sentim i la deixem sortir, pren embranzida i ens fa capaços de qualsevol cosa increïble. Si mirem amb els ulls encesos la nit del misteri, no sé què passarà, no en tinc ni idea, però segur que si no mirem, no ho sabrem mai. Si ensopeguem, sabem que els tòxics apareixeran per recordar-nos que ells ja ens ho deien. I, si surt bé, els tòxics s'encarregaran de fer-nos veure que no ha sortit bé, que no ens enganyem més. Miri on miri, trobo un tòxic, i em torno politoxicòmana. L'addicció és tan gran que m'ha paralitzat, i ja no sé si és bo que em llevi a una hora o a una altra, o millor no em llevo, millor deixar-ho córrer tot i tal dia farà un any. No hi ha granges ni centres de desintoxicació per aquesta xacra, no hi ha medecines, ni convencionals ni alternatives. Tan sols un parell d'hores de lectura, això és l'únic que funciona, l'únic que permet recuperar la fortalesa interior que ens ha de permetre ser com som, un bri d'herba que vol créixer sense arrels que l'empresonin.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua