Des de la vigília

He tingut ocasió aquests dies de fer una enquesta domèstica i sense fonament científic de cap mena, és a dir, una enquesta d’anar per casa, sobre el comportament de coneguts i saludats el passat 25 de maig. Vas votar a les Europees? Aquesta era la pregunta única, que només admet dos respostes curtes i rases: sí o no. Els resultats sense transcendència d’aquest entreteniment són que una bona part de coneguts i saludats partidaris del sisí no va votar. Tots m’explicaven sopars de duro per excusar-se’n, i jo, indefectiblement, els contestava que no, no, que no calien explicacions, que ja en tenia prou amb el no o amb el sí, sobretot amb el no. Perquè la qüestió és que si va haver-hi un percentatge tan elevat de sisís que s’hi van manifestar, altres encara no ho han fet, i, per tant, s’ho reserven per al dia de la posada de llarg. Així que he de confessar que jo, com en Terricabras, també m’he emocionat quan he imaginat la princesa sisí vestida de diumenge i amb un somriure als ulls. Per això, i perquè hi ha més boires que clarianes en tot plegat, tinc ganes de contribuir a la reflexió col·lectiva sobre el dibuix de futur ara que som en temps d’espera. Europa, la nostra Europa, la que tant desitgen els ucraïnesos, la que tant desitjàvem tots quan era resum d’anhels i esperança de justícia social, de democràcia, de diàleg i de respecte, pateix una crisi de fe. Francesos, britànics, danesos i grecs sobretot, i altres companys de viatge en menor mesura, han volgut posar de manifest que no era això companys. Tal vegada, les institucions comunes siguin massa lluny dels ciutadans, i no només en quilòmetres, que també. Les directrius arriben cuinades, beneïdes i imposades, o aquesta és la sensació, i la participació sembla circumscrita a la urna quinquennal per triar representants que, tret d’excepcions, no se sap ben bé què fan. Espanya es va apuntar al carro de l’europeisme sense disposar d’una estratègia europea, i encara ni tan sols no l’ha dissenyat, i encara ni tan sols no l’ha pensada – vegeu l’estudi del Real Instituto Elcano d’enguany, i llegireu com aquest think tank recomana tenir-ne alguna, deixar d’anar de rossegons, abandonar l’aquí caic aquí m’aixeco. Per contra, la Catalunya que dibuixo al cap sí té una estratègia europeista, una proposta de futur col·lectiu, que aproximi el poder local, i que comparteixi amb la resta de companys de viatge una governança comuna que no passi per Estats que esdevenen embuts. La vigília passa de pressa, però hi ha encara temps per explicar que Espanya, l’Espanya que vulguin els espanyols, és un company de viatge necessari per als catalans, però que primer haurem de dedicar energies a vestir la princesa de gala. Només així, només amb un govern pròxim, podrem participar de les decisions que ens pertoquen, i esdevenir ciutadans responsables.