Tornava amb cotxe des de La Seu d'Urgell a Barcelona, i estava realment cansada, gairebé fastiguejada. Parlava amb el meu company de viatge – salutacions Llorenç, encara que allà on ets no hi ha diaris, que jo sàpiga – de coses de menjar, crec, o m'imagino, perquè era el que ocupava la major part de les converses. Vaig mirar per la finestra, i vaig veure arbres, molts arbres. Què bé s'hi deu estar, vaig pensar. I li vaig espetar això: mira, Llorenç, m'agafen ganes d'engegar-ho tot a dida i marxar a viure al bosc. Ja m'hi veia, ballant entre les fulles com una que ha perdut l'oremus, sense més preocupació que atrapar una carícia de sol o un bri de pluja. Fa anys d'això, quinze pel cap baix.
Temps després, a Tortosa, en una taula de molta gent, alguns coneguts, altres no, feia un mos abans d'agafar el cotxe per tornar cap a casa. Em va semblar entendre que algú que hi havia a prop meu havia arribat a peu. Vius gaire lluny, vaig dir, més que res per obrir la boca, i va contestar: a l'altra banda del Port, a Horta de Sant Joan.
De tornada, ja al cotxe, el meu company de viatge em va explicar la història del noi del Port. Vivia a Barcelona, feia classe en un institut, i un bon dia, quan havia sortit del metro i havia de travessar el carrer per començar les classes, va girar cua i va tornar cap a casa. Va trucar els pares i els va proposar que li lleguessin en vida la cabana dels Ports que tenien. I se'n va anar a viure, sol, al mig de la natura. Tenia un ordinador que s'alimentava amb gas butà, i li permeti treballar per guanyar una mica, el just, per anar fent. La resta del temps, l'ocupava en llegir, passejar, i gaudir d'una vida d'aïllament voluntari. Uf, vaig pensar, quin rotllo.
Aquest vespre, hem fet un mos en un bar del barri. Quatre veïns que feien el mateix, i de seguida ens hem quedat sols. La propietària, amb ganes de xerrar, explicava l'últim invent dels reality: el Mars One, la gran tria de persones per a un viatge a Mart sense retorn.
S'ha entretingut a repetir que no entén com pot ser que persones que tenen família, fills, pares, poden pensar a marxar a Mart d'aquí a deu anys i deixar-ho tot. Amb la incontinència, deia que sí, que donen diners, però esclar, que fas amb els diners, si a Mart no hi ha res ni ningú on gastar-los. I en la contradicció que representa que els futurs pobladors de Mart viatgin esterilitzats: si l'objectiu és la repoblació, quina gràcia té que no es puguin reproduir, deia.
Jo que no vaig anar a viure al bosc i que encara estic sorpresa per la decisió que va prendre el dels Port, no puc imaginar tampoc quines coses passen pel cap de persones que es presenten a una selecció per deixar-ho tot i marxar a un altre planeta a veure què passa. També és veritat que de seguida penso en Total recall, en Schwarzenegger i els viatges de Memory Call que el van portar a viure una aventura de pel·lícula a Mart. I és que s’assembla tant la ficció al que proposa Mars One!
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada