A la sabateria, espero que em toqui el torn per comprar unes sandàlies. Fa calor, i comparteixo objectiu amb altres persones, així que em distrec mirant els altres.
Dues senyores grans trien color en funció de la bossa de mà, un costum estètic que va deixar de ser majoritari fa temps, com els mitjons blancs amb sabates per als homes, que es va abandonar no sé sap ben bé com. Per cert, a Beijing, amb el cap al 2008, el govern va encetar una campanya de conscienciació per eliminar aquest costum entre la població masculina, i diuen que ha tingut èxit. Són ben bé curiosos els governants dedicats a procurar per l'harmonia en la indumentària de la gent, que avui reparteixen camises grises o blaves sense coll que amaguin bellesa i sexualitat, i demà volen que els ciutadans semblin ben vestits, i demà passat vés a saber què.
A la sabateria, li toca a un senyor gran, que seu acompanyat del que sembla la seva dona i una altra senyora que també podria ser-ho. Es deixa emprovar sabates per una dependenta ajupida que no el mira, cerca l'aprovació de les altres dues, mentre fa esforços perquè la sabata entri en un peu que no ajuda. Som-hi, que podem, diu algú. Em sembla curiós que després, aquell senyor gran s'aixequi sense esforç i camini, i fins i tot faci copets al terra a veure si li fan mal els peus. Al principi, pensava que era un cos cansat de viure, després em va fer l'efecte d'un barrut.
Em toca, per fi, el torn i despatxo ràpid. Portava els deures fets.
A casa, la meva filla escolta la Violetta com canta Podemos. Podemos pintar colores al alma, podemos volar sin tener alas, ser la letra en mi canción y tallarme en tu voz. Ara que havíem deixat enrere el Podemos roig, insistim en un altre, més ensucrat.
A les tertúlies, han passat del Podemos a la successió monàrquica, els aplaudiments i les banderes tricolor. De la inviolabilitat universal del rei, en una lectura impossible de la Constitució, a l'aforament d’urgència.
A Lleida, algú deu esperar que els sisens acceptin una invitació a visitar la ciutat, i a esdevenir figures clau en una reforma constitucional que tingui en compte la pluralitat i el dret a decidir. Sort que la premsa britànica recorda que aquests temes són responsabilitat dels representants polítics.
Des de que el president Obama va crear la marca we can, que aquesta crossa s'escampa per tot arreu, i vol ser sinònim d'expectativa de canvi, de miracle laic, i ha acabat per esdevenir una falca esperança, per insistent i per falaç.
Cal més que un grapat de bones paraules per canviar unes estructures que van massa bé a massa gent. I, abans que res, cal que ens desempalleguem de la servitud que representa entendre l'Estat com el solucionador de tots els problemes.
De mentre, espero que la falca de la dècada canviï d'una vegada, com ja ho van fer els mitjons blancs i les sabates a conjunt amb la bossa de mà.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada