Hauríem de tenir trenta dues dents. Si som petits, vint, però ja no ho som, així que n'hauríem de tenir trenta dues. Cada dent té una funció. N'hi ha que tallen, altres que esquincen, i altres que trituren i molen. Incisives, canines, premolars i molars.
Les incisives són planes, primes i esmolades. En tenim vuit. Són les del davant, a dalt i a baix. Les canines són punxegudes, i en tenim quatre: dues a dalt i dues a baix. Les premolars tenen dues puntes i dues arrels. Els molars, que es dediquen a mastegar, tenen tres puntes i dues o tres arrels. Finalment, hi ha els queixals del seny. Hi ha gent que no en té, perquè no li han crescut, o perquè els han arrencat.
Total, trenta dues dents. Si descomptem les del seny, perquè molesten o no surten, serien vint-i-vuit. Tanmateix, les estadístiques diuen que la mitjana de dents és de 25,7.
Quan el cos envelleix, també ho fan les dents, això és així, i poca cosa es pot fer, més enllà de comprar recanvis a cal dentista. Però hi ha altres causes que expliquen l'estadística. El bruxisme i la bulímia en són algunes.
Fregar les dents de manera involuntària, tant de nit com de dia és bruxisme. N'hi ha que ho fem adormits. La mandíbula no para de descarregar tensió amb un estira i arronsa que desgasta l'esmalt i pot fracturar alguna dent. Diuen que set de cada deu persones patim bruxisme.
Els dentistes tenen una solució per a tot. A mi també me la van donar: dormir amb una funda. Com si fos tan fàcil. Me la vaig fer, la vaig pagar, i me la vaig posar. Fa anys d'això. No sé on és ara. Segueixo amb aquest hàbit autodestructiu. També hi ha solucions d'anar per casa, com ara mastegar una poma o una pastanaga abans d'anar a dormir, per cansar la mandíbula i que es posi al llit al mateix temps que el cos; posar calentors a la mandíbula perquè es relaxi; o prendre valeriana. Vaja. Jo segueixo amb l'hàbit anihilador.
Pel que fa a la bulímia, el costum de provocar-se el vòmit fa que els àcids gàstrics s'acomodin a l'espai bucal i desgastin el que hi trobin. He de dir que no l'he patit mai, però sí n'he tingut una experiència, escassa i fugaç.
Va ser un estiu, vam passar un cap de setmana a casa d'una parella d'amics. Jo estava embarassada, així que no tenia ganes de sortir, però el meu home i el seu amic sí. Al mig del son, vaig sentir sorolls. Pensava que eren aquells dos que tornaven, i em vaig llevar perquè m'expliquessin com ho havien passat. Vaig treure el cap a la cuina, i vaig veure de sobte com sortia, darrere de la porta de la nevera, el cap de la meva amiga. Portava una safata a la mà plena de menjar. Què passa? Em va espetegar. Tenia gana. Havia sentit soroll, vaig dir tímida. I vaig girar cua.
No n'hem tornat a parlar més. Li miro les dents de tant en tant, sense que se n'adoni, i trobo que té una dentadura millor que la meva, així que em quedo tranquil·la. Potser va ser flor d'una nit. O potser no. No m'atreveixo a parlar-ne amb ella.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada