El procés de reflexió interna que viu Convergència genera expectatives entre l'opinió pública i publicada. No hauria de sorprendre el seguiment que se'n fa, ni tampoc el debat intern, perquè es tracta del partit polític més gran, per nombre de militants, i el que ha dirigit les polítiques del nostre país durant la major part dels últims 35 anys.
Repensar la manera en què s'ha d'organitzar internament, la forma en què s'ha de presentar davant de la ciutadania, els eixos que han de prioritzar les propostes polítiques per als reptes i les fites a curt i a mig termini van més enllà d'una qüestió interna. Convergència és un referent per a una majoria de la població, sigui o ni sigui simpatitzant, votant o militant, i el que s'hi cogui durant els propers mesos modularà també, esperem, la manera de fer política. És l'oportunitat oportuna de Convergència.
Que les cúpules dels partits han acumulat massa poder de decisió no és una novetat: hi ha moltes veus que fa molt de temps que qüestionen la manera d'accedir i d'abandonar els càrrecs institucionals. Les fórmules que assagen noves formacions polítiques són una mostra que els partits s'han de repensar: han fet una bona tasca, però ara no serveixen tal com estan configurats.
Cares noves, cares bones, cares joves, cares velles. Es poden canviar les persones, sí, però també, sobretot, cal canviar com accedeixen i com marxen. Una revolució a l'estil Lampedusa no és el que esperem.
Per això, una de les propostes més engrescadores que hi ha a Convergència és la divisió entre responsabilitats de partit i càrrecs institucionals. El líder del partit no pot ser el candidat a la presidència de la Generalitat, com el líder del partit a Barcelona no pot ser el candidat a l'Alcaldia de la ciutat. Del desenvolupament d'aquest eix ha de sorgir una manera d'accedir als càrrecs institucionals. La manera de sortir ha de ser molt més diàfana: dues legislatures són suficients perquè la política deixi de ser una professió i recuperi el sentit de servei que mai no hauria d'haver perdut.
e-noticies.cat/la-punteta/
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada