Llengua oficial

Curiositats de la vida, jo que pensava, com molta gent, que el castellà era oficial a Espanya des del temps de la picor, i resulta que no, que és una cosa de fa quatre dies. Casualment, em cau a la pantalla un estudi del lingüista Fernando González Ollé, que ha treballat amb molt rigor l'estatus jurídic de la llengua, i situa al 1931 la primera oficialitat del castellà a la història. L'any 1939, es deroga, per causes prou conegudes, la legislació anterior, i, per tant, també l'oficialitat del castellà. Curiosament, i d'acord amb l'estudi de González Ollé, també resta sense cobertura jurídica formal l'oficialitat de l'idioma, i això és així fins a la Constitució del 1978, que recull novament aquesta formalitat. Algú dirà que el castellà era oficial de facto, tot i que no ho fos de iure, i llavors sabrem que és algú lletrat, o saberut. Cert que el facto, el costum, el gest, la manera de fer del poder, representen una pressió cap al conjunt de la població que no es pot menysprear; cert també que el iure, si no l'acompanyen els fets, queda en aigua de borraines. La cosa és que, després de 38 anys, alguns ens hem cansat del iure. Ens hem tornat liberals – encara que molts no ho sàpiguen, ho són –, i ens molesta que hi hagi gent que està tot el dia amb el iure iure iure, carai, que es diu lliure! Per això, el manifest del grup Koiné – ara passem al grec clàssic – ha aixecat polseguera. No per manca d'amor a la llengua, sinó per indigestió de normes. No estic segura de quina ha de ser la manera en què ens hauríem d'organitzar tots plegats, però, si té raó el Gela, que és un grup d'estudiosos de les llengües amenaçades, de la Universitat de Barcelona, a Catalunya es parlen 200 llengües. Déu n'hi do! Ens en falten 100 per ser al nivell dels Estats Units on, per cert, no hi ha llengües oficials. I per què no hi ha llengües oficials als Estats Units? Segur que molta gent podria adduir raons més elevades, però jo penso que no n'hi ha per mandra. De fet, si revisem la Declaració d'Independència que va llegir Thomas Jefferson aquell 4 de juliol, trobarem una frase que apunta cap a la meva teoria: “Com a Estats lliures i independents, posseïm poder ple per a fer la guerra, concertar la pau, lligar relacions comercials i tota la resta d'actes i coses que poden fer per dret els Estats independents”. Oi que s'hi podia haver estirat una mica? Doncs, no, va dir només el que li interessava a la gent: oblidar les guerres i comença a fer calaix. La resta, escolta, ja ens entenem. Després, va passar el temps, i algú va dir, per cert podríem fer allò de la llengua. Però no trobaven mai el moment. I fins a la data. Cert que en Trump està pesat, però no compto que se’n surti. Pel que fa als Koiné, què voleu que us digui. Em fa mandra.