Passem per un poble de construcció relativament recent, a la vora d'un pantà. El poble vell va quedar a sota de l'aigua, i només quan baixa el nivell de reserves, apareixen el campanar i teulades mig enderrocades. No és el cas d'enguany, perquè hi ha prou aigua, així que deixem el poble vell per un altre dia.
Mengem un gelat i algú, finalment, pronuncia la frase fatídica: aquest poble es veu artificial. Ja hi som.
Algú coneix algun poble, ciutat, fins i tot llogaret que sigui natural? Doncs no, així que aquest n'és un tan artificial com qualsevol altre, replico. Però no tinc gaire èxit, perquè l'altre insisteix. Sí, ja, tots els pobles són artificials, però aquests nous semblen més artificials que els altres, no sé, no tenen història.
Pobles que no tenen història s'aplica a les construccions nascudes després que un pantà anorreï les anteriors, a Nova York en particular i a totes les ciutats nord-americanes en general. No tenen història? Personalment, n'hi veig un munt, hi puc sentir l'ànima de persones que van haver de dir adéu a la casa dels avantpassats i es van haver de fer amb una casa nova, amb uns carrers nous. Hi veig l'ànima d'aquells que van recórrer milers de quilòmetres per trobar una vida millor, en un lloc on tot estava per construir. Hi veig ànima i història. Gens de natura, ho accepto.
Fem un passeig, i, abans d'agafar el cotxe, trobem una parada de fruita. El mateix que es queixava de l'artificialitat del poble, ara comenta alegrement que aquesta fruita deu ser natural, perquè ve directament de pagès. Carai! Dic que no conec fruita artificial, que tota la fruita que menjo és natural!
S'enceta, irremeiablement, un llarg monòleg sobre la diferència entre l'alimentació natural i l'alimentació artificial. Sé que sóc a punt de convertir una relació cordial en una enemistat, i per això només deixo anar: però jo no menjo fruita artificial. Es posi el que es posi per produir-la, és natural, vaja, que no és de plàstic.
Resulta complicada la conversa amb persones que han decidit que volen jutjar el pa i el sostre com si fos una religió i ells, predicadors de la nova paraula.
No n'havia tingut prou de naturalitats i artificis que l'endemà, mentre prenc un cafè i passo fulles d'un diari qualsevol, se m'ocorre entretenir-me a llegir una columna que escriu un opinador qualsevol. Tracta de l'alimentació natural como si hagués descobert la sopa d'all, i llavors és quan em començo a preocupar. Si no fos perquè no sóc de les que parlen amb fulles de paper, li explicaria que ha costat molt arribar a tenir un rebost tan ple, i que tot, tot el que mengem és natural. Tant se val. La moda natural ha arribat, i no pararem fins que no aprenguem que omplir el cistell costa sol, aigua, terra, esforç i també tecnologia i coneixement. Que no ens el prenguin.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada