Les formigues són insectes que viuen en una societat molt organitzada, amb un objectiu: proveir d'aliments el formiguer. La reina de les formigues es dedica a pondre ous, les formigues mascles, a fertilitzar la reina, i la resta, a conservar l'espècie. Un exèrcit de formigues ben arrenglerades surt del formiguer amb un pla ben dissenyat, que consisteix a seguir l'olor que han deixat les del davant fins arribar a la font d'aliments, agafar la càrrega i tornar al formiguer amb el rastre de les precedents.
Un dels entreteniments dels infants és fer trontollar les desfilades de formigues. No hi fa res. Una obrera experta aconseguirà trobar una ruta alternativa i deixarà un rastre perfumat perquè la resta de formigues esbrini el camí de tornada.
Al formiguer, també hi ha feina. Cal fer tasques de manteniment dels habitacles, alimentar les larves i defensar la barraca.
Les abelles tenen una organització similar, perquè també són insectes socials que viuen en colònies, i també transmeten per via genètica l'ordre social.
Els humans vivim en societats organitzades culturalment. Hem d'admetre que la base cultural és més feble que el fonament genètic, però haurem de conviure amb aquestes mancances, no hi ha més remei. A canvi, la natura es ha proveït de la capacitat de triar, que és una fórmula assequible de llibertat. Per això, cultura i natura no són conceptes enfrontats. La cultura és la nostra manera de ser naturals, i no podem ser formigues ni abelles per una raó molt senzilla: som humans. Indefectiblement humans i, per tant, culturals.
La nostra tasca fonamental és la conservació de l'espècie, en això som com la resta d'animals. La reproducció, la cerca d'aliments i les tasques de manteniment i defensa dels habitacles han incorporat, gràcies a la transmissió cultural, un grau elevat de sofisticació. Som cada vegada més capaços de conservar l'espècie perquè cada vegada més aconseguim que les colònies humanes siguin importants en nombre. Esclar que mantenim viu l'objectiu d'alimentar-nos tots, i la ciència i la tecnologia ens serveixen d'eina imprescindible per acostar-nos a aquesta fi.
Les ferramentes que tenim a l'abast, no són sempre les més eficients, i hem de continuar amb la recerca de noves vies que ens permetin alimentar-nos més i millor a tots, perquè aquesta és la nostra condició natural.
Quan les meves filles juguen amb una branqueta a desorientar formigues, els insectes, tossuts, troben el camí de tornada a casa. Alguns companys d'espècie juguen també a desorientar-nos, i ens expliquen que hi ha comportaments naturals i d'altres no naturals, que hi ha aliments naturals i altres... no sabem. Per sort, com les formigues, sabem trobar el camí de tornada a casa, i coneixem quina és la nostra missió: proveir de més i millors aliments la nostra espècie. Totes les maneres de fer-ho són naturals, naturalment culturals, com els humans.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada