Dijous. M'he llevat a les 6 del matí, mitja hora abans de l'habitual, per poder ser a Lleida a les 9 i, abans, preparar l'esmorzar de les meves filles. Penso que, si prospera la proposta d'endarrerir una hora tota l'activitat, a mi em tocarà llevar-me a dos quarts de sis. Potser arribo a ser tan competitiva com un britànic, no sé, fins ara no m'he atansat als alemanys, i mira que tenim la mateixa hora.
Aparco el cotxe en una zona habilitada i vaig a la meva. Com que encara sóc del fus horari nefast, no m'he posat les piles, per molt que faci més de tres hores que he fet el primer cafè. Suposo que per això em despisto en les coses que m'atrapen i no estic al cas del lloc exacte on he deixat el cotxe, perquè no m’interessa especialment.
A les 8 del vespre, em disposo a trobar el cotxe, amb la imaginació fent tombarelles només de pensar en una dutxa que s'encarregui de deixar enrere les calors de l'exterior, i em porti de pet al meu petit món domèstic.
Arribo a una explanada on hi ha altres cotxes aparcats i començo a revisar-los per veure de trobar el meu. Sospiro. Ai, si t'hi haguessis fixat més, ara no hauries de caminar per mirar un per un tots els que hi ha aparcats, em recrimino, ignorant encara que el pitjor no havia arribat, ni tan sols com a aproximació.
Arribat a l'últim dels cotxes aparcats, i després d’una segona volta per si de cas, pregunto a un policia local per la resta d'explanades que puguin ser a la vora, a veure si m'hauré equivocat. Me n'indica dues.
Resignada, em poso a fer quilòmetres a peu a la cerca del cotxe perdut. Després de la segona explanada, pregunto a un altre policia local, en Josep Maria, on hi ha més explanades. M'indica aquella tercera de què ja tenia coneixement, i que encara no he explorat. Els signes de desesperació han aparegut amb ganes, i en Josep Maria, bon noi, em demana la matrícula del cotxe i el meu mòbil, per si de cas el veu abans que jo. Mitja hora després de caminar i mirar, torno a trobar al bon policia, que em pregunta si encara no hi ha hagut sort. No, no n'hi ha hagut.
Truca al dipòsit, no sigui que se l'hagin emportat, i no, allà no el tenen. Em proposa que pugi al cotxe amb ell i amb el seu company, en Francesc, i fer un tomb.
Mirem la primera, mirem la segona, mirem la tercera. No. Efectivament no hi era. Em fan alguna pregunta que pugui donar pistes, i jo cada vegada sóc menys capaç de respondre, perquè ja només sé que sí, que tinc un cotxe, i que fa dotze hores l'he deixat en algun lloc.
Finalment, l'explanada número quatre - ningú m'havia parlat abans d'una quarta possibilitat, que consti! - dóna fruits. És allà, esperant com una Penélope que el reculli. Fa dues hores i mitja que el busco.
Dono dos petons sincers al Josep Maria i altres dos al Francesc, i em prometo baixar-me una app que m’ajudi a trobar el cotxe.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada