Un xitxarel·lo és un aprenent d'home, algú que encara no ho és, que potser ho serà, qui sap, però que de moment no té formalitat. No hi ha xitxarel·les, que jo sàpiga, per cert.
Xitxarel·lo és un insult, d'aquells que, quan el pronuncies, ja l'has suavitzat, perquè quan passa pel paladar i la llengua i les dents amb les x i tx i, a sobre, la geminada, no té la contundència d'altres insults més sonors.
Xitxarel·lo és, ara, també, un vi.
Un dia, l'Albert, que dóna voltes i voltes a veure si pot transmetre com és de diferent, de singular, el que fa, va decidir que un dels seus vins havia de ser un xitxarel·lo. Es tracta, esclar, d'un vi jove, no podia ser un gran reserva, ni tan sols un criança, havia de ser jove, i havia de ser divertit. Havia de ser, a més, xarel·lo, una varietat autòctona del Penedès que resisteix a la sequera i a la calor.
Com que no li falta imaginació, va pensar que seria bo que el seu xitxarel·lo estigués acompanyat. Per això, va decidir retre un homenatge al que li va semblar que resumia l'essència de la nostra llengua: el renec, que ha estat transmès de pares a fills i que, com el català, no sempre ha estat ben vist.
Per això, la Fundació Xitxarel·lo recull les aportacions voluntàries de renecs, i en presenta les que s'han elaborat amb collita pròpia: aixafaterrossos, saltamarges, pelacanyes, escalfabraguetes, flipamandonguilles, garrepa, desvirga gallines, galifardeu, sapastre, tros de quòniam, estaquirot, enze, cap de suro, tros de soca en són una mostra.
Entre renec i tast, la pensada de l'Albert agafa volada, i participa en una aposta que és coherent amb un vi que és molt més que un bon acompanyant per a l'arròs de peix, per posar un exemple. El Xitxarel·lo participa, juntament amb altres vins igual de ben parits, en un tast que serveix per recollir fons per als mestres de les Illes, els que resisteixen a la sequera, els que són, d'alguna manera, xarel·los, que no xitxarel·los. Les places per a aquest tast es van haver d'ampliar, i la sala es va omplir de gom a gom.
Ai, els mestres, que pateixen improperis. Una copeta de Xitxarel·lo i una horeta de lectura d'aquell diccionari que Pere Verdaguer va treure al mercat just quan s'acabava l'últim segle, i que recull insults, renecs, improperis i blasfèmies de les terres de parla catalana, en un intent de recuperar una riquesa que s'escapa de les mans, o de la llengua, segons com es miri. Aquesta és la proposta. I el Pere Verdaguer ja no està sol. L'Albert li ha donat un cop de mà en aquesta empresa, i el que havia de ser un vi autèntic, 100% varietat autòctona, acompanyat d'una de les formes d'expressió popular més castigades, el renec, capta adeptes i s'escampa per l'efecte boca - orella.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada