Un xitxarel·lo és un aprenent d'home, algú que encara no ho és, que potser ho serà, qui sap, però que de moment no té formalitat. No hi ha xitxarel·les, que jo sàpiga, per cert.
Xitxarel·lo és un insult, d'aquells que, quan el pronuncies, ja l'has suavitzat, perquè quan passa pel paladar i la llengua i les dents amb les x i tx i, a sobre, la geminada, no té la contundència d'altres insults més sonors.
Xitxarel·lo és, ara, també, un vi.
Un dia, l'Albert, que dóna voltes i voltes a veure si pot transmetre com és de diferent, de singular, el que fa, va decidir que un dels seus vins havia de ser un xitxarel·lo. Es tracta, esclar, d'un vi jove, no podia ser un gran reserva, ni tan sols un criança, havia de ser jove, i havia de ser divertit. Havia de ser, a més, xarel·lo, una varietat autòctona del Penedès que resisteix a la sequera i a la calor.
Com que no li falta imaginació, va pensar que seria bo que el seu xitxarel·lo estigués acompanyat. Per això, va decidir retre un homenatge al que li va semblar que resumia l'essència de la nostra llengua: el renec, que ha estat transmès de pares a fills i que, com el català, no sempre ha estat ben vist.
Per això, la Fundació Xitxarel·lo recull les aportacions voluntàries de renecs, i en presenta les que s'han elaborat amb collita pròpia: aixafaterrossos, saltamarges, pelacanyes, escalfabraguetes, flipamandonguilles, garrepa, desvirga gallines, galifardeu, sapastre, tros de quòniam, estaquirot, enze, cap de suro, tros de soca en són una mostra.
Entre renec i tast, la pensada de l'Albert agafa volada, i participa en una aposta que és coherent amb un vi que és molt més que un bon acompanyant per a l'arròs de peix, per posar un exemple. El Xitxarel·lo participa, juntament amb altres vins igual de ben parits, en un tast que serveix per recollir fons per als mestres de les Illes, els que resisteixen a la sequera, els que són, d'alguna manera, xarel·los, que no xitxarel·los. Les places per a aquest tast es van haver d'ampliar, i la sala es va omplir de gom a gom.
Ai, els mestres, que pateixen improperis. Una copeta de Xitxarel·lo i una horeta de lectura d'aquell diccionari que Pere Verdaguer va treure al mercat just quan s'acabava l'últim segle, i que recull insults, renecs, improperis i blasfèmies de les terres de parla catalana, en un intent de recuperar una riquesa que s'escapa de les mans, o de la llengua, segons com es miri. Aquesta és la proposta. I el Pere Verdaguer ja no està sol. L'Albert li ha donat un cop de mà en aquesta empresa, i el que havia de ser un vi autèntic, 100% varietat autòctona, acompanyat d'una de les formes d'expressió popular més castigades, el renec, capta adeptes i s'escampa per l'efecte boca - orella.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada