Passa al contingut principal

Dret de llengua

"Quan jo uso una paraula vol dir el que jo vull que digui", afirmava Humpty Dumpty, l'ou repel·lent que es va trobar l'Alícia de Carroll quan va travessar el mirall, i encara afegia que "la qüestió és saber qui mana". I, efectivament, si de llengua es tracta, com en altres àmbits, la qüestió és qui mana.
A la Franja, el 90% de la població fa ús del català de forma habitual, però sempre en contexts informals, i això vol dir que es manté com a llengua domèstica. En l'àmbit públic, és a dir, en les relacions documentals amb les Administracions, amb les entitats financeres, amb els serveis públics, és pràcticament inexistent. Es donen circumstàncies curioses, com ara que els veïns d'una població escoltin un discurs de l'alcalde en castellà i, després, petin la xerrada pel carrer amb ell en català.
S'ha de dir que la introducció de l'assignatura de català a l'ensenyament primari i secundari ha permès estendre el coneixement escrit de la llengua pròpia d'aquest territori. Tanmateix, no és llengua vehicular i, per tant, els conceptes matemàtics, científics, històrics, ètics, els referents de nivell s'estructuren en castellà. I és que cal tornar a insistir que l'ús públic documental, és a dir, en aquelles situacions realment importants, el castellà és predominant.
El castellà és una llengua de prestigi enfront d'un català que es manté com a llengua casolana, d'anar per casa: el castellà porta el vestit de mudar, i el català, la roba de diari.
En paraules de Humpty Dumpty, el castellà és qui mana.
Però som en un país democràtic compromès en la defensa dels drets i les llibertats, i un dels drets és el de la llengua. Els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups on s'integra siguin reals i efectives, i una de les llibertats és l'ús de la llengua pròpia en els territoris en què es parla tradicionalment i majoritària en tots els àmbits, tant públics com privats.
La Franja porta més de vint anys esperant que s'aprovi una Llei de Llengües que posi fi a la manca del dret i llibertat d'ús del català en el territori que la forma. Portem més de vint anys sentint com s'ha de tenir cura de la llibertat dels altres mentre se'ns demana que renunciem a la nostra. S'ha demostrat prou que La Franja és pacient, i ara és hora ja que els poders públics promoguin les condicions perquè els drets i les llibertats dels ciutadans de La Franja siguin reals i efectius.
El nostre Govern diu que aquesta tardor arribarà la Llei de Llengües, i ho hem de creure, hem de confiar que els nostres representants polítics sabran posar fi a una situació de desigualtat que genera, per definició, injustícia. Confiem que enguany sí, que es protegeixin els nostres drets i llibertats i que no es faci de manera tèbia, sinó valenta, perquè no estan en joc punts de vista, sinó els fonaments de la nostra societat, els que es basen en el respecte a les minories.
Esperem que el nostre Govern i els nostres diputats defensin una Llei de Llengües que reconegui de manera clara i efectiva que a La Franja es parla una llengua, el català, que cal promoure, protegir i impulsar perquè es tracta de promoure, protegir i impulsar els drets i les llibertats dels ciutadans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua