Passa al contingut principal

El Temps de les cireres

Si haguéssem crescut en un país normal, vull dir sense censures lingüístiques, llargues dictadures i ganes d'embolicar la troca, haguéssim sabut abans que El Temps de les Cireres és una novel·la amb la qual Montserrat Roig va guanyar el Sant Jordi de 1976. És també un nom ben escollit per un motiu literari que arriba al tercer any de vida a Seròs, un poble del Segrià ben vinculat a Fraga i al Baix Cinca.
Vam créixer, però, com el burgés de Molière, sense saber que parlem en prosa, en una prosa que pot arribar a ser tan bella com la sapiguem dibuixar.
El Temps de les Cireres, ja ho he dit, és també una trobada literària que inclou un premi a una obra escrita per un menor de 35 anys. Seròs també pensa en els seus veïns i els ha volgut fer partíceps de la festa. Per això, hi ha estudiants de la nostra comarca que participen en els premis, guardons escolars, i per això, suposo, una servidora hi serà, en companyia d'altres que han escrit molt i millor per xerrar entorn a la literatura i l'exili.
De ben segur que serà un bon motiu per tornar a posar damunt de la taula un altre exili, l'interior, el que esdevé quan la llengua és paraula callada, i cal reconstruir la identitat personal.
Com que això ho escric abans del cap de setmana del 8 al 10 de maig, que és quan hi ha convocat El Temps de les Cireres, no puc fer-ne el resum ni la crònica, potser un altre dia. Avui tocava escampar que aquesta gent de Seròs fan bona feina, i que, per cert, van rebre el Josep Galan a la Normalització Lingüística l'any passat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua