Vull ser nòmada

Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d'estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l'àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l'imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l'Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d'escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s'havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d'exiliar, perquè en la cultura musulmana havia començat a arrelar el sedentarisme.
Bagdad ha estat aquests últims mesos en les primeres planes dels diaris, altra vegada potser com a símbol de l'arabisme, i molts ens hem esgarrifat veient les imatges d'una guerra. Què us pensàveu? Diran alguns. I sí,tenen raó, les guerres són això, milers de persones mortes en els millors dels casos, amputades en molts, malauradament. Les disputes que denunciava Averroes encara continuen.
Aquests dies pensava en un llibre que va escriure Tahar Ben Jelloun, el novel·lista marroquí, arran de l'atemptat de l'onze de setembre a Nova York: L'islam explicat als nostres fills (edicions La Magrana). Ben Jelloun atribueix la decadència de l'Islam a la intolerància, a la pèrdua de la curiositat pel que pensa l'altre. I molt em temo que aquesta manca de curiositat per l'altre forma part també de la manera de viure occidental. De ben segur que podem trobar moltes causes a cada conflicte que hi ha en el món, les podem analitzar des d'un punt de vista d'interessos econòmics, religiosos, polítics, estratègics. També, i aquesta és la reflexió que em feia, des de com ens pensem a nosaltres mateixos.
Hi ha una manera de veure'ns que anomeno sedentària, perquè ens arrela en la forma que hem decidit ser, i no ens permetem de traspassar la porta de l'altre ni que l'altre traspassi la nostra. Fa molts i molts anys que hem decidit que aquest món és una selva i que hi hem de posar ordre. Quin ordre, es preguntarà algú? L'ordre de qui mana, com diria Humpty Dumpty, l'ou impertinent d'Alícia a través del mirall. Tanmateix, no ens funciona, sempre que hi ha un vencedor hi ha un vençut que esperarà la seva oportunitat per atacar.
Hi ha una altra manera de mirar-nos que no posa els ulls en el propi melic, sinó en l¡altre, en qui està més enllà de nosaltres, i ens arribem a omplir del desig de barrejar-nos amb ell. És una forma de veure'ns que anomeno nòmada. Mohamed era el profeta de l'Islam, que vol dir pau. La pau, entesa des del nomadisme, no és un estadi entre guerres, sinó una voluntat de mestissatge entre individus que viuen plegats, que s'alimenten de la cultura i la forma de vida dels altres per enriquir-se i crear-ne de noves. I creen així un espai per al diàleg. En aquesta guerra televisada i impresa, les voluntats sedentàries s'han enfrontat, les d'aquells que no volen sentir ni saber res de l'altre. En les moltes guerres anònimes, altres voluntats sedentàries també s'enfronten per veure quina guanya a l'altra. I han oblidat que mai ningú no guanya, que tothom perd l'oportunitat d'enriquir-se amb l'altre, de ser nòmada.