Passa al contingut principal

Identitats

Aquest any 2006, hem tingut l'oportunitat, alguns, de llegir un recull de treballs a l'entorn de la identitat, o de les Identitats, que és el títol del llibre. Salvador Cardús – el sociòleg comunicador imprescindible – Rafael Castelló, Lluís Garcia Sevilla i Ferran Suay, des de València, Ferran Sáez, professor a Barcelona però, sobretot, fill de La Granja d'Escarp, Gemma Sanginés, bascocatalana, i Quim Gibert, fragatí d'adopció i devoció, aporten una visió sociològica i també psicològica del fet identitari en les societats que anomenen minoritzades. No discutiré ara alguns aspectes que em pareixen discutibles, ara no, ara vull aprofitar per recomanar aquest recull de treballs, perquè suposen un bon punt de partida per a la discussió sobre qui som, cada ú, com a individus i com a col·lectiu, o millor, col·lectius.
També hem tingut l'oportunitat d'assistir a representacions diverses sobre el fet identitari, còmiques a estones i també amb un punt de dramatisme que, per fortuna, no arriben a la tragèdia. Llengua, llengües, diversitats, interculturalitats, unitats, no només en el nostre petit univers sinó també en les galàxies que ens envolten.
Mentrestant, alguns urbilatèrics – amb el permís de l'amic Espluga –, hem decidit combatre les forces uniformadores, les del blanc o negre, les del pa pa i vi vi, les que ens obliguen a definir-nos d'una determinada manera, com si no poguéssem viure fora del diccionari.
Per això, es va fer pública una declaració sobre els béns de la Franja que no ha agradat ni a catxirulos ni a barretines, i s'estan preparant activitats que tenen un tufo de supressió de fronteres absurdes que només seran benvingudes per aquells que, farts d'haver de triar, ens reafirmem en el que som: d'aquí i d'allà, i, sobretot, gent de Franja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua