A punt de començar l'última tardagor, vaig llegir que havia mort una llengua, nushu li deien, que usaven les dones xineses per comunicar-se en secret. El nushu havia viscut en femení durant segles, i un bon dia, l'última xinesa que sabia desxifrar aquells signes misteriosos, es va emportar el diccionari a un altre món.
Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d'anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s'acaba.
I a punt de començar l'hivern, vaig anar al sopar que organitzava l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga a Barcelona, a l'hotel Ritz per més dades. Després de desar els abrics en el lloc adequat, ens van indicar, al meu acompanyant i a una servidora, que baixéssim les escales per prendre l'aperitiu. Cava, canapès, allò que ara se'n diu propostes, com ara xampinyons arrebossats farcits de fetge d'ànec (per cert, excel·lents), tàrtar de salmó i altres per l'estil.
El sopar es va fer en una altra planta, en tres o quatre o cinc salons oberts, perquè hi havia molta gent, amb un escenari, pantalles de vídeo i equip de so. Vam reconèixer diputats de tots els partits, membres de més d'un govern, polítics, catedràtics d'Economia, catedràtics de Dret, empresaris, persones relacionades amb la cultura, directius d'entitats financeres de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya d'Andorra i de la Catalunya Nord. També, esclar, l'Eliseu Climent, culpable, d'alguna manera, si se'm permet, d'aquell desplegament. Vam saludar i vam petar la xerrada amb algunes persones que coneixíem, vam conèixer d"altres, i vam assistir al lliurament de les beques d'investigació i la presentació de diferents estudis que s'han portat a terme amb l'impuls de l'Institut Ignasi Vilallonga. Vam sentir també que de tant en tant es parlava de la incorporació de l'Aragó empresarial i acadèmic a aquesta iniciativa. Durant el dia, s'havia celebrat el Congrés Euram, que havia aplegat diferents ponents a l'entorn de la necessitat d'establir una Euroregió mediterrània.
Quan vam sortir al carrer, i mentre caminàvem cap al pàrking, amb el fred em van venir a la memòria les saltamartines cosidores i la seva llengua perduda, i se'm va ocórrer que potser no es tractava de tenir la més bella llengua, sinó la més útil. El nushu va morir perquè ja no interessava a ningú. I el català potser sobreviu perquè serveix, encara que aquestes lletres impreses no puguen competir amb les delicades lletres de fil que van viure a la Xina.
Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d'anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s'acaba.
I a punt de començar l'hivern, vaig anar al sopar que organitzava l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga a Barcelona, a l'hotel Ritz per més dades. Després de desar els abrics en el lloc adequat, ens van indicar, al meu acompanyant i a una servidora, que baixéssim les escales per prendre l'aperitiu. Cava, canapès, allò que ara se'n diu propostes, com ara xampinyons arrebossats farcits de fetge d'ànec (per cert, excel·lents), tàrtar de salmó i altres per l'estil.
El sopar es va fer en una altra planta, en tres o quatre o cinc salons oberts, perquè hi havia molta gent, amb un escenari, pantalles de vídeo i equip de so. Vam reconèixer diputats de tots els partits, membres de més d'un govern, polítics, catedràtics d'Economia, catedràtics de Dret, empresaris, persones relacionades amb la cultura, directius d'entitats financeres de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya d'Andorra i de la Catalunya Nord. També, esclar, l'Eliseu Climent, culpable, d'alguna manera, si se'm permet, d'aquell desplegament. Vam saludar i vam petar la xerrada amb algunes persones que coneixíem, vam conèixer d"altres, i vam assistir al lliurament de les beques d'investigació i la presentació de diferents estudis que s'han portat a terme amb l'impuls de l'Institut Ignasi Vilallonga. Vam sentir també que de tant en tant es parlava de la incorporació de l'Aragó empresarial i acadèmic a aquesta iniciativa. Durant el dia, s'havia celebrat el Congrés Euram, que havia aplegat diferents ponents a l'entorn de la necessitat d'establir una Euroregió mediterrània.
Quan vam sortir al carrer, i mentre caminàvem cap al pàrking, amb el fred em van venir a la memòria les saltamartines cosidores i la seva llengua perduda, i se'm va ocórrer que potser no es tractava de tenir la més bella llengua, sinó la més útil. El nushu va morir perquè ja no interessava a ningú. I el català potser sobreviu perquè serveix, encara que aquestes lletres impreses no puguen competir amb les delicades lletres de fil que van viure a la Xina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada