Passa al contingut principal

Solsona connection

Escrivia Pere Calders, entre sorprès i atemorit, que a Tossa va conèixer un japonès de cabells rossencs que parlava català sense accent i portava un escut del Barça a la solapa de l'americana. Els japonesos, deia, ja no arribaven com un se'ls imaginava, i simulaven tan bé que amb prou feines se'ls podia reconèixer.
Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m'havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M'explico.
Per si algú no se n'ha assabentat, enguany s'ha celebrat l'Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s'ocupa amb el que vol o pot - amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008.
Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l'organització de la Setmana Catalana a l'Expo Nagoia japonesa, i s'ho va passar d"allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se val, ho explicaré igualment.
L'organització de la participació espanyola va decidir que una part del pavelló havia de ser destinat a exposicions temporals de les Comunitats Autònomes que formen aquest país nostre. Per això, el mes de maig passat, Catalunya – ehem... dos persones, representants d'allò que se'n diu la diversitat, m'explico, una amb els vuit o setze cognoms catalans i una altra integrant del grup que fa anys es va anomenar els altres catalans – va viatjar fins a l'Orient llunyà per donar un cop d'ull a les instal·lacions i enllestir els preparatius corresponents per celebrar la Setmana Catalana coincidint amb l'Onze de Setembre. La que subscriu no va pujar en aquell avió, es va quedar al despatx ocupada en altres assumptes. De fet, mai no ha trepitjat territori nipó. Ni falta que fa, com diria Calders.
Quan Catalunya – les dos persones – va tornar a Barcelona, vaig preguntar com havia anat tot. El català dels setze cognoms, que és, a més, viatjat, va respondre amb un bé, bé lacònic. En canvi, l'altre català em va explicar, entre renecs, que havia d'aprendre a parlar català correctament! Sí, home, sí, però com ha anat tot? Vaig insistir. És que a l'Expo Nagoia tothom parla català! Collons! No va parar. Va encetar la despotricada i no va parar. El dissenyador del Pavelló espanyol, català!, el director del Pavelló espanyol, català! I, per si no n'hi havia prou, els japonesos contractats parlaven català!!!! Amb accent de Solsona, per acabar-ho d'adobar.
Ja veus, estimat lector. No cal patir per la nostra llengua. Sempre ens quedarà el Japó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua