Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l'època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l'única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s'incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l'any 80.
Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l'ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l'amanim, l'enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s'assomen, cert també que el pronom – ai! – "en" és cada dia més feble, però al costat de l'ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l"any 2005.
Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d'aquest novembre de 2006?
José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l'ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.
A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l'Estatut d'Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d'estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.
Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N'estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d'una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d'un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.
Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l'ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l'amanim, l'enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s'assomen, cert també que el pronom – ai! – "en" és cada dia més feble, però al costat de l'ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l"any 2005.
Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d'aquest novembre de 2006?
José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l'ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.
A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l'Estatut d'Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d'estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.
Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N'estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d'una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d'un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada