Passa al contingut principal

La llengua, un bé públic

"La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. (…) La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Ha de convenir-se que els poders públics tenen una notable responsabilitat en la promoció de tots aquests factors."
El text anterior és un extracte de la ponència La potencia económica de un idioma: una mirada desde España, de José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso. Va ser pronunciada a Valladolid en el marc del II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat l'octubre del 2001. Algú pensava que eren lletres d'algun fanàtic catalanista? Bé, el resum és que la llengua deixada de la mà de Déu es perd, i els poders públics han de vetllar perquè això no passi.
I el mateix discurs que fan els defensors del castellà – espanyol a l'estranger – quan es refereixen al castellà, es pot aplicar al català, una llengua deixada de la mà de Déu a les terres d"Aragó. Els poders públics aragonesos han d'assumir la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva provisió, la Menéndez Pelayo dixit.
De tota manera, com que tinc el dia generós, aprofito per demanar també a d'altres institucions que se sumin a la tasca enorme de prestigiar el català a l'Aragó. Així, l'Institut d"Estudis Catalans, ara que ha signat un conveni milionari, podria aprofitar per obrir una delegació a la Franja, de manera que la població sentís l'Acadèmia més propera, i ens estalviés, de passada, alguna vel·leïtat del tipus posem-nos a fer la nostra acadèmia. (No vull donar idees!)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua