Passa al contingut principal

Perversos

Novament som al mig d'un debat polític, o politicastre, sobre una possible llei que reculli la realitat lingüística d'Aragó, minoritària, majoritària, simpàtica o antipàtica, ambiciosa o gasiva, o el qualificatiu que millor convingui a l'interès del lector. Perquè, en realitat, d'això es tracta, de l'interès del lector. Som en temps de confusió, de barreja deliberada entre el substantiu i l'adjectiu, entre l'important, el just, l'equànim, el moral, el bo, el rigorós, i el que més respon als meus interessos, o el que pot fer caure al meu adversari.
Em ve al cap un tall de televisió, de fa uns anys, una periodista preguntava pel carrer a gent diversa, anònima que se'n diu, què en pensava de l'avortament, i una senyora va respondre "hi estic en contra, perquè com que a mi no m'agrada, hi estic en contra". Argument que de tan contundent cau a terra. Sense ànim d'embolicar la troca amb l'avortament, em quedo amb l'argument de la senyora, perquè justament és el mateix que hi ha darrere de l'assetjament contra el català: com que a mi no m'agrada, hi estic en contra.
La batalla de Brunete, val la pena recordar-ho, va dividir la població en dos bàndols: els morts i els altres. Hi va haver el mateix nombre de morts entre els enfrontats. Val la pena recordar-ho i, sobretot, recuperar la gramàtica. El substantiu i l'adjectiu, cada un al seu lloc, sense mesclar-los interessadament. D'altra manera, guanyen els perversos.
Per cert, la Comissió Europea de Multilingüisme ha determinat que el castellà no està perseguit a Catalunya. Per tant, deixeu en pau aquesta qüestió d'una vegada i permeteu-nos que ens dediquem als drets dels aragonesos que tenen el català com a llengua pròpia (i l'aragonès).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua