Passa al contingut principal

De cos i ànima

L’altre dia vaig viure el primer patiment de la meva filla petita. Té dos anys i mig, i es troba en ple procés de transició del bolquer al bací. Era al vespre, just abans d’anar al llit. S’asseia i s’aixecava de la gibrella compulsivament, jo era davant seu, i l’agafava per la cintura i l’abraçava cada cop. Tenia la mirada desorientada i una expressió de pànic que va evolucionar cap a la sorpresa i, finalment, el plor. Vam celebrar que havia aconseguit una fita important en la seva vida - havia fet caca – i les llàgrimes van desaparèixer en un riure joiós i satisfet. Va patir molt en el trànsit de sobreposar-se al domini del cos, i l’alegria posterior arrossegava encara una mica d’angoixa.
La dignitat humana, diu el Sant Pare, és l’únic capital que paga la pena de salvar, i la meva nena s’inicia en la construcció de la dignitat, que té a veure, diuen, amb l’harmonia entre el cos i l’ànima com a condició per viure en llibertat.
El control del cos, de les apetències, dels desigs, de les emocions, ha estat present en la història del nostre Occident, tant perquè la religió imperant, hereva de la tradició menyspreadora de la carn, adoctrinava contra els impulsos i les emocions que no considerava nobles, com perquè, després, quan la ciència social va erigir-se en norma, va decidir que les passions ofegaven la llibertat.
Des de fa gairebé 30 anys, les persones no tenim una intel•ligència, en tenim moltes. Els americans – concretament un psicòleg, en Howard Gardner -, que ho estudien tot, van disseccionar l’ànima i van arribar a la conclusió que hi ha vuit intel•ligències diferents, una d’elles, la corporal, que no és la del cos, sinó la del control del cos: és l’habilitat per processar el coneixement a través de les sensacions corporals, d’utilitzar el cos per expressar idees i sentiments, amb tot el que suposa de coordinació, equilibri, flexibilitat, elasticitat força o velocitat. És a dir, que el contorsionista, o la costurera, són ésser corporalment intel•ligents, com James Bond o la Isadora Duncan.
El cos continua sent tan talòs com sempre, és la consciència, l’ànima, la que disposa de noblesa i discerniment.
La dignitat, diuen, és una qualitat moral que té a veure amb l’equilibri i el decor, amb la correcció i l’excel•lència en el comportament, però, sobretot, és una conquesta per esdevenir autònoms i lliures. Viure i morir amb dignitat és situar-se en una posició de tria, i escollir allò que ens fa més lliures.
Som en temps convulsos, el cos vol casa, plat i futur, i hi ha ànimes intel•ligents que no tenen poder d’elecció, i la dignitat se’n va a fer punyetes. La reforma laboral que es discuteix, els expedients de regulació d’ocupació, l’atur, la incertesa, són obstacles a l’autonomia i malmeten l’equilibri de cos i ànima. Per això, cada dia més, les consultes dels metges de família són plenes de persones desorientades, que han perdut la senda de la dignitat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua