Passa al contingut principal

Tot s'hi val

Rebo un noticiari que explica la història d’una noia, la Vanessa, que ha conegut un noi, Mario, en un local de Madrid, i n’ha perdut el número de telèfon. La Vanessa grava un vídeo per demanar si algú li pot facilitar el contacte del noi, el penja a Youtube i l’enllaça a un perfil de Facebook creat exprés. Explica que es diu Mario, morè i amb ulls clars, i comenta que condueix un cotxe d’una marca en concret (per si algú no n’és coneixedor, adjunta fotos en alta qualitat del cotxe). La història de la Vanessa circula per internet i es reforça amb la penjada de tres mil cartells fotocopiats a la cerca de Mario.
Moltes persones donen ànims i consells a la Vanessa perquè trobi al noi dels seus somnis: guapo i amb cotxe car. Altres sospiten i l’acusen directament de fer publicitat de la marca (sempre hi ha descreguts!). Altres (sempre n’hi ha, també, de poca-soltes) deixen anar paraules d’un mal gust no reproduïble.
Per sort, o desgràcia, un periodista s’interessa pel tema, entrevista la noia i acaba per descobrir que tot formava part d’una campanya de marketing.
El resum és que el vídeo es va veure 10.400 vegades i la Vanessa va aconseguir 220 amics al Facebook disposats a buscar al Mario. En diners, la campanya va costar 7.000 euros, i el retorn va ser de 300 mil euros. Negoci rodó.
Llàstima que a més d’una persona li quedés cara d’idiota. I llàstima – o no - que més d’una persona amb cara d’idiota hagi decidit que potser es gasta els diners en una altra marca que no li prengui el pèl.
Mitja hora després de descarregar un informe sobre marketing digital i comportament dels consumidors europeus davant dels correus electrònics i sms que envien les empreses, rebo la trucada d’una persona que s’ofereix per mantenir una entrevista sobre temes relacionats amb les necessitats que ha detectat arrel del coneixement que ha obtingut de mi a Internet. No passa res. Jo mateixa havia deixat el meu número de telèfon, conscient que quan cedeixo una dada meva és perquè compto que algú l’utilitzarà.
L’empresa que ha facilitat els informes, d’acord amb la trucada, me n’envia més i actualitzats. Aquesta és una pràctica honesta d’oferta personalitzada de serveis a un consumidor que utilitza les noves tecnologies. No sempre és així.
Al darrere de bromes i presentacions ensucrades que rebem per correu electrònic, s’amaguen sovint conductes delictives de persones que cerquen informació per enriquir-se o per malmetre la imatge d’una empresa. D’exemples n’hi ha un fotimer, i de persones enganyades, també.
Com que en aquestes dates m’agafa la vena sentimental, suggereixo que algú té dubtes sobre si l’enganyen o no amb algun missatge electrònic, pot consultar www.rompecadenas.com.ar, un lloc web creat per gent tipa de les preses de pèl a gran escala.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua