Passa al contingut principal

Gent corrent

Portava un vestit de diumenge, encara que no ho fos. Era festa, això sí, festa major, per ser més exactes. Americana fosca, pantalons foscos, massa llargs, tan llargs que descansaven, més aviat badallaven sobre les sabates. Camisa blanca, un pèl gran per al cos escàs que embolicava, i una corbata de cerimònia excessiva, brillant, passada de moda. Semblava ben bé un candidat a model del Sartorialist, el blog de moda del Scott Shuman, on es pot gaudir de fotografies de persones anònimes amb vestuaris interessants, a vegades extravagants, i mai convencionals. Tanmateix, era un regidor de poble en una missa plena de tricornis, bandes, senyores amb colònia, senyors amb colls empresonats i xiquets ploraners per avorriment.
Com que d’una cosa me’n vaig a una altra, i com que no tenia gran cosa més a fer que contemplar l’estampa desajustada, la imatge d’altres homes abillats de diumenge, amb vestits impossibles, va amartellar-me el cap.
August Sander, el fotògraf social dels Retrats del segle XX va ser un dels protagonistes de l’estona. Joves camperols camí del ball, potser una de les fotografies que més comentaris han generat entre experts i diletants, representava també cossos abillats de diumenge, en mig d’un camí de camp. Tres joves despreocupats, amb un cert desinterès per l’observador, miren de gairó, amb els bastons lleugerament recolzats al terra, una burilla de cigarreta a mig fumar, tres barrets coronant els caps, algun de cantó. En realitat, aquests joves no semblen tan desajustats amb el vestit que porten, també fosc, ni amb la camisa, també blanca, ni amb la corbata, fosca, suposo, perquè la fotografia és en blanc i negre. Potser és una altra cosa el que crida l’atenció, potser és la mirada, potser és que sembla que saben on van i d’on venen.
He passat moltes hores buscant una altra fotografia que no he trobat. No puc donar cap detall, ni d’autor ni de localització, l’únic que puc fer és comprometre’m a donar més dades quan aconsegueixi trobar-les. És una imatge de tres camperols, també vestits de diumenge, que vaig descobrir a la portada d’un llibre. Sense corbata, el coll botonat fins a dalt, l’americana massa estreta. Ben bé feien la fila d’haver-se disfressat amb una roba antiga i antiquada que no feia per a ells.
Com el regidor de poble, a vegades ens posem a sobre vestits que no fan per nosaltres.
El Sartorialist, el trend spotter de la moda més famós de la xarxa, té penjades al blog imatges de gent corrent abillada de forma no convencional. Els veig molt còmodes. Vestits jaqueta amb sabates i sense mitjons, roba còmoda i calçat de tacons impossibles, sandàlies altes amb mitjons de llana, tot un desplegament de gent corrent que vesteix com vol i sense complexos.
Som-hi?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua