Passa al contingut principal

I ara què

Un matí, una tarda, un migdia - sembla que això passa a qualsevol hora - quan a primera vista les coses són al seu lloc i la vida proporciona tantes satisfaccions com pot, que tampoc no cal demanar la lluna, arriba des del fons més profund de les entranyes una sensació freda: em faig gran sense adonar-me’n.
I ara a què ve això? Tinc dues alternatives, penso, endinsar-me en el camí de la reflexió sobre el pas del temps i la lleugeresa de l’existència i preguntar-me si la felicitat és una circumstància o un objectiu a assolir, o bé fer un cafè.
Decideixo fer un cafè i espolsar la mala llet sobre algú que no té més culpa que ser al mig o al costat en aquell moment precís.
La tardor, o la tardagor, com diem al meu poble, és bastant insuportable, els dies es fan curts i el sol perd força. Si, a més, hi afegim la cegallosa - boira en diuen alguns - llavors la visió de qualsevol cosa ha de ser, per pèsols, entelada i enterbolida.
L’hivern que acaba de començar, i que arriba, com sempre, entre fums fums i raïm, enceta la via que ha de portar a una nova primavera de llum i de colors (demano perdó per aquest paràgraf, i només puc argumentar al meu favor que darrerament faig zàping i veig programes inconfessables).
I ara què, em pregunto, després de l’esbroncada al company de feina que no tenia més culpa que prendre un tallat mentre jo em desempallegava de la mala bava sobrevinguda amb el qui sóc i què faig aquí.
Doncs ara, a muntar un club de fumadors amb els companys de viatge que encara no han pres la decisió d’abandonar un vici que engreixa les arques públiques.
La tria no serà fàcil, perquè ser fumador no és sinònim de ser bon conversador. És cert que fumar sol, com beure sol, és trist, llevat del cas que s’aprofiti per escriure un article - o una novel•la, o fins i tot la llista de la compra - perquè llavors forma part del decorat. És cert que fumar és un vici social, en termes generals, però això no vol dir que qualsevol serveixi per compartir fums.
Hauré d’escarrassar-me a trobar gent prou emprenedora per crear un club on, a més de cremar, es pugui xerrar de temes interessants, com ara per què les aixetes tenen l’aigua calenta cap a l’esquerra i són de color vermell, i l’aigua freda és cap a la dreta i de color blau? Això és així a tots els països del món? Hi ha algú que disposi d’un estudi de camp sobre la matèria?
Altres qüestions que també m’interessen són per què els enòlegs parlen de gustos estrafolaris, com la sorra humida de la platja, la caca de gos o els calçotets adolescents. Han tastat tots aquests productes per parlar-ne amb tanta propietat? Pot ser bo un vi que tingui gust de caca de gos? De quina raça és el gos?
Els lectors amants d’aquests temes o similars, fumadors i amb temps lliure, poden enviar les seves candidatures.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua