Poso un gat viu en una capsa opaca d’acer, acompanyat d’un comptador Geiger i una substància radioactiva, i m’asseguro que el gat no pugui tocar res. Marco el temps: una hora. La substància radioactiva tendeix a decaure, però no tinc cap seguretat que ho faci, així que pot ser que hi hagi algun àtom que es desintegri i emeti radioactivitat o no. Si es desintegra, el comptador Geiger activarà un martell que li donarà un cop al gat que el matarà. Si la substància no es desintegra, el martell no s’activarà i el gat no morirà.
Com que no sé el que passa dins de la capsa, mentre no l’obri, el gat està mort i viu alhora.
Ara bé la cosa, que en el moment en què poso punt i final a l’experiment, l’estat potencialment dual del gat entra en coherència amb el meu estat de persona que no té res millor a fer i es defineix: viu o mort, aquesta és la qüestió, com diria l’amic Hamlet.
La idea és que, segons una interpretació ben estesa en el món científic, jo em puc haver trobar el gat mort, però és ben viu en un univers paral·lel. És més, podria ser que en un altre univers només estigués una mica estabornit.
(Nota: aquest és un experiment mental que va publicar el físic austríac Erwin Schrödinger l’any 1935 i es coneix com El gat de Schrödinger, que ningú no pensi que faig coses rares quan m’avorreixo).
La teoria dels universos paral·lels es va proposar fa 60 anys per explicar alguns misteris i paradoxes de la mecànica quàntica. Ve a dir que cada vegada que apareix una possibilitat física, l’univers es divideix, i per a cada alternativa possible es crea un univers propi.
Tot es fonamenta en la predicció que una partícula no existeix realment fins que s’observa. Mentre ningú la miri, la partícula ocupa una nebulosa d’estats superposats en el temps. Però, i aquí ve quan la maten, en el moment en què algú, deliberadament o no, hi intervé, la partícula és obligada a adoptar un estat concret.
Hi ha dies que em poso sentimental (això sol passar quan miro un telefilm, potser tot aniria millor si canviés de canal). Llavors cavil·lo sobre què hauria estat de mi si aquell rampell, aquell absurd, aquell camí, aquella arracada, la cortina, el bolígraf, la veïna, el cosí, aquell el que sigui no s'haguessin presentat.
Si anem a la pràctica, i els científics tenen raó, jo sóc com sóc per culpa de la tafaneria de la gent, no per culpa meva. Perquè, benvolgut lector, si vostè no hagués obert les pàgines del suplement i hagués llegit aquest article, segurament, servidora, en comptes de ser ara davant de l'ordinador, podria gaudir del creixement de l'herba acompanyada d'un senyor encantador que està pendent dels meus capricis, ni que sigui matemàticament.
Així que he decidit demanar a tothom que només em tingui en compte en el moment determinat en què em toqui la loteria.
Com que no sé el que passa dins de la capsa, mentre no l’obri, el gat està mort i viu alhora.
Ara bé la cosa, que en el moment en què poso punt i final a l’experiment, l’estat potencialment dual del gat entra en coherència amb el meu estat de persona que no té res millor a fer i es defineix: viu o mort, aquesta és la qüestió, com diria l’amic Hamlet.
La idea és que, segons una interpretació ben estesa en el món científic, jo em puc haver trobar el gat mort, però és ben viu en un univers paral·lel. És més, podria ser que en un altre univers només estigués una mica estabornit.
(Nota: aquest és un experiment mental que va publicar el físic austríac Erwin Schrödinger l’any 1935 i es coneix com El gat de Schrödinger, que ningú no pensi que faig coses rares quan m’avorreixo).
La teoria dels universos paral·lels es va proposar fa 60 anys per explicar alguns misteris i paradoxes de la mecànica quàntica. Ve a dir que cada vegada que apareix una possibilitat física, l’univers es divideix, i per a cada alternativa possible es crea un univers propi.
Tot es fonamenta en la predicció que una partícula no existeix realment fins que s’observa. Mentre ningú la miri, la partícula ocupa una nebulosa d’estats superposats en el temps. Però, i aquí ve quan la maten, en el moment en què algú, deliberadament o no, hi intervé, la partícula és obligada a adoptar un estat concret.
Hi ha dies que em poso sentimental (això sol passar quan miro un telefilm, potser tot aniria millor si canviés de canal). Llavors cavil·lo sobre què hauria estat de mi si aquell rampell, aquell absurd, aquell camí, aquella arracada, la cortina, el bolígraf, la veïna, el cosí, aquell el que sigui no s'haguessin presentat.
Si anem a la pràctica, i els científics tenen raó, jo sóc com sóc per culpa de la tafaneria de la gent, no per culpa meva. Perquè, benvolgut lector, si vostè no hagués obert les pàgines del suplement i hagués llegit aquest article, segurament, servidora, en comptes de ser ara davant de l'ordinador, podria gaudir del creixement de l'herba acompanyada d'un senyor encantador que està pendent dels meus capricis, ni que sigui matemàticament.
Així que he decidit demanar a tothom que només em tingui en compte en el moment determinat en què em toqui la loteria.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada