Passa al contingut principal

Sóc propietària, sí

Una setmana dedicada a la meva persona. Quin plaer! He anat a la perruqueria, a arreglar-me el color, i he deixat que el perruquer fos creatiu amb el cabell. M’han depilat, m’han fet una neteja de cutis, pedicura, manicura i, finalment, un parell de sessions d’UVA, per agafar bon to.
He cuidat també l’alimentació: fruita i verdura abundant, més peix que carn, res d’àpats flatulents, molta aigua i una caminada diària a bon pas.
Faig molt de goig, la veritat. I només en una setmana! A vegades m’entren ganes de continuar així per temps indefinit, vaja, com aquell que diu, per sempre, però no, no, tanta salut sense objectiu no és bona. De tant en tant, una temptació fa la vida més agradable.
M’he comprat un vestit elegant, unes sabates i una bossa de mà, tot de conjunt, clàssic però amb una pinzellada així com no t’equivoquis, puc ser més interessant del que sembla a primera vista.
La feinada paga la pena, perquè cada dia no vaig a una Junta General d’Accionistes! D’aquí a pocs dies, assistiré a la primera reunió amb la resta de socis de la companyia.
Sapigueu que sóc propietària d’una acció d’una gran entitat financera d’aquest país, i això em dóna dret a participar, amb els altres propietaris, en la trobada anual per parlar de les nostres coses, de com van els números, què farem amb els beneficis, quins guanys tindrem l’any que ve, i tot això. El president de la companyia ens repartirà regals, és molt bona persona, encara no el conec, però estic segura que ho és: quan he trucat per confirmar que hi aniria, una senyoreta m’ha dit que el president havia reservat un present per a mi. I encara no ens coneixem!
Les meves amigues, que són unes envejoses, tot s’ha de dir, i no són propietàries, em punxen perquè faci preguntes en el torn obert de paraula. Que demani si és veritat que la companyia ha de tornar els diners que li va donar l’Estat, que quin és el tipus d’interès, que si la companyia va comprar bona part del deute públic del país per finançar-lo i a veure com sortiran els comptes, que si l’endeutament de l’Estat ultrapassa en escreix la ratio del PIB que fixa la Unió Europea... I a mi què m’importa tot això, si no ho entenc! Jo vaig a la trobada a conèixer els meus socis i a passar un dia diferent. Però elles no paren d’incordiar. N’hi ha una que m’altera especialment. És funcionària, i diu que li correspon una acció perquè li rebaixen el salari per finançar els bancs. En què quedem? Els bancs financen el país, o el país finança els bancs? La veritat, són insuportables. I tot perquè jo sóc propietària i elles no. Doncs haver comprat una acció, com vaig fer jo, que tampoc no és tan difícil!
Sort que aviat passaré una jornada amb els meus, amb la gent com jo, persones d’ordre, que fem rutllar l’economia invertint els nostres diners en empreses sòlides i pensant en un futur pròsper per a les generacions del futur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua