Un matí de primavera, em barallava amb la meva filla gran - en aquells moments única i petita - perquè s’acabés l’esmorzar, portar-la a l’escola i arribar al despatx a una hora prou prudent perquè no em sortissin els colors. Enmig del caos, va sonar el telèfon mòbil i una veu femenina es va presentar: era una editora de Saragossa que volia que participés en un festival de poesia. Per festival el que tinc ara a casa, vaig pensar, però amb el to més educat que nostrosenyor ha tingut a bé dotar-me, li vaig dir que li trucaria un parell d’hores més tard.
I això vaig fer, vaig marcar el número cap a les 10, i ella de seguida em va explicar el bo i millor del sarau literari que preparava l’editorial que dirigia, i que volien que participés amb la presentació d’un poema meu. Quan va acabar de parlar, li vaig dir gràcies, però és que jo no escric poesia. No en va tenir prou, em va extorsionar, jo que no, que només escric narrativa, i ella que vinga, que tothom té un poema al calaix, i jo que no, fins al punt que va confessar que necessitava una dona de la Franja que escrigués en català i que no n’hi havia tantes: m’has de fer aquest favor, ho has de fer, perquè si no, no hi haurà ningú en català. Ja hi som. Em va tocar la moral que aleshores encara tenia intacta, i vaig passar un grapat d’hores per preparar un poema discret – no he nascut per poeta, què hi farem. Finalment, i gràcies a la bona declamació de l’amic Antoni Bengochea (rapsode a qui vaig extorsionar jo), va quedar prou lluït.
Ara fa uns mesos, em van trucar del Govern d’Aragó per participar en un cafè literari a Osca, a la seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, en el marc incomparable d’unes jornades sobre llengües minoritàries a l’Aragó.
La idea és que es parli de literatura en llengua petita, que s’expliqui per què escriure en aquesta i no en la llengua majoritària, de la visió de la cultura des de la llengua dels pocs... Sense entrar en política, esclar, van insistir.
No cal que ens enganyem: la llengua és política. En el pitjor dels casos, és arma política. En el millor dels casos, és el vehicle d’un art, l’únic art que utilitza la paraula com a forma d’expressió: la literatura. La literatura crea llengua quan l’estira perquè l’emoció trobi la millor manera de comunicar-se.
La literatura és també expressió de l’emoció quotidiana, de la necessitat i de l’angoixa, del somriure i de la llàgrima, del sofriment i del goig, del pa i del xalet a la costa.
La frivolitat la podem deixar als altres. La demagògia, també. A la fi, tant una com l’altra tenen molts voluntaris com a seguidors. La política, també la política lingüística és una qüestió de rigor.
Seré a Osca el 20.10 2010, una data divertida per parlar de minories, tot i que en som uns quants que parlem, llegim i escrivim en català.
I això vaig fer, vaig marcar el número cap a les 10, i ella de seguida em va explicar el bo i millor del sarau literari que preparava l’editorial que dirigia, i que volien que participés amb la presentació d’un poema meu. Quan va acabar de parlar, li vaig dir gràcies, però és que jo no escric poesia. No en va tenir prou, em va extorsionar, jo que no, que només escric narrativa, i ella que vinga, que tothom té un poema al calaix, i jo que no, fins al punt que va confessar que necessitava una dona de la Franja que escrigués en català i que no n’hi havia tantes: m’has de fer aquest favor, ho has de fer, perquè si no, no hi haurà ningú en català. Ja hi som. Em va tocar la moral que aleshores encara tenia intacta, i vaig passar un grapat d’hores per preparar un poema discret – no he nascut per poeta, què hi farem. Finalment, i gràcies a la bona declamació de l’amic Antoni Bengochea (rapsode a qui vaig extorsionar jo), va quedar prou lluït.
Ara fa uns mesos, em van trucar del Govern d’Aragó per participar en un cafè literari a Osca, a la seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, en el marc incomparable d’unes jornades sobre llengües minoritàries a l’Aragó.
La idea és que es parli de literatura en llengua petita, que s’expliqui per què escriure en aquesta i no en la llengua majoritària, de la visió de la cultura des de la llengua dels pocs... Sense entrar en política, esclar, van insistir.
No cal que ens enganyem: la llengua és política. En el pitjor dels casos, és arma política. En el millor dels casos, és el vehicle d’un art, l’únic art que utilitza la paraula com a forma d’expressió: la literatura. La literatura crea llengua quan l’estira perquè l’emoció trobi la millor manera de comunicar-se.
La literatura és també expressió de l’emoció quotidiana, de la necessitat i de l’angoixa, del somriure i de la llàgrima, del sofriment i del goig, del pa i del xalet a la costa.
La frivolitat la podem deixar als altres. La demagògia, també. A la fi, tant una com l’altra tenen molts voluntaris com a seguidors. La política, també la política lingüística és una qüestió de rigor.
Seré a Osca el 20.10 2010, una data divertida per parlar de minories, tot i que en som uns quants que parlem, llegim i escrivim en català.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada