Fa un parell de mesos, va aparèixer al mercat un nou cercador web que va revolucionar qualsevol concepte que tingués qualsevulla persona sobre el que ha de ser un cercador. Al contrari que Google, Inframutt, que així es diu la criatura, presenta els últims resultats, els menys rellevants, els menys populars i els menys importants.
Inframutt, una eina inútil es miri com es miri, es publicita com la nova oportunitat per al fracassat, una versió postmoderna i cibernètica d’aquella sentència bíblica sobre els últims, que algun dia seran els primers.
A dues setmanes de les eleccions nacionals de Catalunya, i amb mesos de bombardeig electoralista a les esquenes, ens hem atipat de sentir que la crisi econòmica és una crisi de valors, o que no som davant d’una crisi econòmica, sinó d’una crisi de valors, o que una persona no és que hagi perdut la feina, o no és que no pugui pagar la hipoteca, sinó que, en realitat, és víctima de la manca de moral social.
Hem assistit, i això no s’ha acabat, a un reguitzell de sentències d’il•luminats sobre les dimensions de braços i mànigues, sobre el comportament poc moral de les persones, sobre la manca d’escrúpols i sobre les alegries de qui no en tenia dret. I tot això és el que ha provocat que vostè es quedi sense feina i no pugui pagar la hipoteca.
Com si d’un Inframutt es tractés, hem cercat les causes i hem trobat el més inútil dels arguments: hi ha gent dolenta, i jo m’he quedat sense feina. I, si no n’hi havia prou, sant tornem-hi: com que m’he quedat sense feina perquè hi ha gent dolenta, per tenir feina hem de fer que hi hagi gent bona.
Llàstima que això no sigui la factoria Disney, i llàstima que el món no es pugui dividir en bons i dolents. Tot seria més fàcil si visquéssim en un conte de fades, perquè coneixeríem el final, i el final seria feliç, esclar. O si això fos un western, perquè, abans d’acabar la pel•lícula, arribaria el setè de cavalleria i ho arreglaria tot.
Em deia l’altre dia un conegut que els millors valors per sortir de la crisi econòmica, la personal, la que de debò importa, és disposar de valors. Però no de valors ètics, no ens confonguem, sinó de valors de veritat, de diners. Bé, és una solució, no cal perdre-hi gaire temps, destinada a una minoria molt minoritària. La resta de mortals no tenim valors.
Ara que som en campanya electoral, i està tot permès, i ara, a més, que en Pérez Reverte, salvant-ne les distàncies, ha obert la capsa dels trons i ha decidit que la gent pot dir el que li doni la gana, ara, deia, em permetré d’explicar quina és la meva aposta per d’aquí a quinze dies. Posaré els meus valors en el cistell de persones que ofereixen un canvi amb rigor, seriositat, i també optimisme. Perquè plorar per les cantonades no ens farà trobar feina. I la demagògia, el populisme i l’Inframuut, tampoc.
(Per cert, Inframutt vol dir una cosa així com “inferior a un gos de carrer”).
Inframutt, una eina inútil es miri com es miri, es publicita com la nova oportunitat per al fracassat, una versió postmoderna i cibernètica d’aquella sentència bíblica sobre els últims, que algun dia seran els primers.
A dues setmanes de les eleccions nacionals de Catalunya, i amb mesos de bombardeig electoralista a les esquenes, ens hem atipat de sentir que la crisi econòmica és una crisi de valors, o que no som davant d’una crisi econòmica, sinó d’una crisi de valors, o que una persona no és que hagi perdut la feina, o no és que no pugui pagar la hipoteca, sinó que, en realitat, és víctima de la manca de moral social.
Hem assistit, i això no s’ha acabat, a un reguitzell de sentències d’il•luminats sobre les dimensions de braços i mànigues, sobre el comportament poc moral de les persones, sobre la manca d’escrúpols i sobre les alegries de qui no en tenia dret. I tot això és el que ha provocat que vostè es quedi sense feina i no pugui pagar la hipoteca.
Com si d’un Inframutt es tractés, hem cercat les causes i hem trobat el més inútil dels arguments: hi ha gent dolenta, i jo m’he quedat sense feina. I, si no n’hi havia prou, sant tornem-hi: com que m’he quedat sense feina perquè hi ha gent dolenta, per tenir feina hem de fer que hi hagi gent bona.
Llàstima que això no sigui la factoria Disney, i llàstima que el món no es pugui dividir en bons i dolents. Tot seria més fàcil si visquéssim en un conte de fades, perquè coneixeríem el final, i el final seria feliç, esclar. O si això fos un western, perquè, abans d’acabar la pel•lícula, arribaria el setè de cavalleria i ho arreglaria tot.
Em deia l’altre dia un conegut que els millors valors per sortir de la crisi econòmica, la personal, la que de debò importa, és disposar de valors. Però no de valors ètics, no ens confonguem, sinó de valors de veritat, de diners. Bé, és una solució, no cal perdre-hi gaire temps, destinada a una minoria molt minoritària. La resta de mortals no tenim valors.
Ara que som en campanya electoral, i està tot permès, i ara, a més, que en Pérez Reverte, salvant-ne les distàncies, ha obert la capsa dels trons i ha decidit que la gent pot dir el que li doni la gana, ara, deia, em permetré d’explicar quina és la meva aposta per d’aquí a quinze dies. Posaré els meus valors en el cistell de persones que ofereixen un canvi amb rigor, seriositat, i també optimisme. Perquè plorar per les cantonades no ens farà trobar feina. I la demagògia, el populisme i l’Inframuut, tampoc.
(Per cert, Inframutt vol dir una cosa així com “inferior a un gos de carrer”).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada