Passa al contingut principal

Inframutt

Fa un parell de mesos, va aparèixer al mercat un nou cercador web que va revolucionar qualsevol concepte que tingués qualsevulla persona sobre el que ha de ser un cercador. Al contrari que Google, Inframutt, que així es diu la criatura, presenta els últims resultats, els menys rellevants, els menys populars i els menys importants.
Inframutt, una eina inútil es miri com es miri, es publicita com la nova oportunitat per al fracassat, una versió postmoderna i cibernètica d’aquella sentència bíblica sobre els últims, que algun dia seran els primers.
A dues setmanes de les eleccions nacionals de Catalunya, i amb mesos de bombardeig electoralista a les esquenes, ens hem atipat de sentir que la crisi econòmica és una crisi de valors, o que no som davant d’una crisi econòmica, sinó d’una crisi de valors, o que una persona no és que hagi perdut la feina, o no és que no pugui pagar la hipoteca, sinó que, en realitat, és víctima de la manca de moral social.
Hem assistit, i això no s’ha acabat, a un reguitzell de sentències d’il•luminats sobre les dimensions de braços i mànigues, sobre el comportament poc moral de les persones, sobre la manca d’escrúpols i sobre les alegries de qui no en tenia dret. I tot això és el que ha provocat que vostè es quedi sense feina i no pugui pagar la hipoteca.
Com si d’un Inframutt es tractés, hem cercat les causes i hem trobat el més inútil dels arguments: hi ha gent dolenta, i jo m’he quedat sense feina. I, si no n’hi havia prou, sant tornem-hi: com que m’he quedat sense feina perquè hi ha gent dolenta, per tenir feina hem de fer que hi hagi gent bona.
Llàstima que això no sigui la factoria Disney, i llàstima que el món no es pugui dividir en bons i dolents. Tot seria més fàcil si visquéssim en un conte de fades, perquè coneixeríem el final, i el final seria feliç, esclar. O si això fos un western, perquè, abans d’acabar la pel•lícula, arribaria el setè de cavalleria i ho arreglaria tot.
Em deia l’altre dia un conegut que els millors valors per sortir de la crisi econòmica, la personal, la que de debò importa, és disposar de valors. Però no de valors ètics, no ens confonguem, sinó de valors de veritat, de diners. Bé, és una solució, no cal perdre-hi gaire temps, destinada a una minoria molt minoritària. La resta de mortals no tenim valors.
Ara que som en campanya electoral, i està tot permès, i ara, a més, que en Pérez Reverte, salvant-ne les distàncies, ha obert la capsa dels trons i ha decidit que la gent pot dir el que li doni la gana, ara, deia, em permetré d’explicar quina és la meva aposta per d’aquí a quinze dies. Posaré els meus valors en el cistell de persones que ofereixen un canvi amb rigor, seriositat, i també optimisme. Perquè plorar per les cantonades no ens farà trobar feina. I la demagògia, el populisme i l’Inframuut, tampoc.
(Per cert, Inframutt vol dir una cosa així com “inferior a un gos de carrer”).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua