Passa al contingut principal

Diferents

L’altre dia, un conegut es va fer una ressonància magnètica després d’un accident lleu. La prova no tindria més interès si no fos que li van detectar un tros de metall al turmell. Li van preguntar si en algun moment de la vida li havien incrustat alguna pròtesi, i en dir que no, que mai ningú no havia manipulat res de res del cos, va aparèixer en l’horitzó la voluptuosa i flamant dimensió desconeguda. L’aparell funcionava a la perfecció, el turmell no havia sofert cap tipus d’intervenció, no hi havia cap senyal a la pell, i la imatge projectava un tros de metall allotjat a l’os de la grandària d’una moneda de 20 cèntims.
Es van repetir les proves en un altre centre, amb una altra màquina i un altre controlador, i els 20 cèntims van tornar a aparèixer. A hores d’ara, ningú no sap de què li venen a aquest noi les vel•leïtats biòniques.
M’ho explicava mentre buscàvem un restaurant alternatiu per dinar (ens vam trobar el rètol “es traspassa” dues vegades). Només se m’ocorre que, quan vas nàixer, en comptes de donar-te un pa perquè el portessis sota el braç, et donessin diners i t’espavilessis, o que hagis estat abduït pels extraterrestres, li vaig dir. I així va quedar la cosa, vista per a sentència.
A l’arribar al despatx, vaig trobar un correu del meu home. M’enviava la notícia de l’estiu, que a un senyor li havien trobat un pèsol germinat al pulmó. Mira que allà on viu el bon home hi ha terreny de sobres, però el cos havia decidit fer una concessió a l’agricultura experimental: tothom disposa d’un hivernacle a temperatura i humitat constants a dins seu, i utilitzar-lo és la més alta expressió de sobirania alimentària.
Faig un cop d’ull a la premsa, i llegeixo que els tribunals civils han emès sentència sobre les obres d’art del litigi entre Lleida i Barbastre – Montsó. Amplio l’espectre periodístic, i trobo un munt de gent que escriu sobre l’imperialisme català, l’espoli, el colonialisme i etcètera.
Fa temps que vaig opinar públicament sobre aquesta qüestió. En el meu entendre, hi ha un error que s’arrossega des de bon començament, i és l’actitud de totes les parts, quan van decidir tibar de la corda. No hi ha hagut ganes de trobar solucions raonables o, almenys, jo no en tinc coneixement.
L’opció de retornar les obres a les parròquies d’origen quan això fos possible i crear una subseu del Museu Diocesà de Lleida en algun dels municipis que havien format part de la Diòcesi de Lleida i ara es troben adscrit a Barbastre- Montsó no s’ha pres mai seriosament.
Ignoro quin serà el futur de la moneda de 20 cèntims. Desconec si el senyor del pèsol ha decidit muntar una parada de verdura al mercat del seu poble. Però sé que, novament, entre Lleida i Barbastre, la Franja és la més oblidada, per molt que tothom la porti a la boca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua