Els tres porquets

Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien al bosc. Un llop emprenyador els empaitava a tota hora, i per això van decidir fer-se una casa. El petit, un gandul, se la va fer de palla. El mitjà, treballador però no gaire, de fusta. El gran, en canvi, es va esmerçar en una casa de totxo amb xemeneia, i tant li va fer si podia jugar o no, la qüestió era treballar en un bon refugi.
En una versió prou estesa, el germà gran renya als petits perquè no fan prou bé la feina, i els adverteix de les conseqüències. En altres versions, el porquet gran no diu res i va a la seva. En la majoria, el porquet gran queda com un imbècil que treballa i la resta se n’aprofita.
Quan arriba el llop, d’una bufada fa caure la casa de palla, i el porquet mandrós es refugia a casa del mitjà. Amb dues bufades, la casa de fusta se’n va en orris, i els dos porquets, cames ajudeu-me, entren a la casa de totxos del gran, acaçats pel llop. Bufa que et bufaràs, com que la casa és sòlida, no cau. La bèstia pretén entrar per la xemeneia, però, per sort, i aquí hi ha discrepàncies en les versions, el germà gran feia sopes de naps i el llop es va cremar el cul i va fugir corrents, o bé es va escaldar amb l’aigua bullent, o bé els porquets encenen un foc que crema al llop.
En la versió dels germans Grimm, el llop, quan fa caure la casa de palla, es cruspeix el porquet petit, i després ataca la casa de fusta i es menja el porquet mitjà. Només se’n salva el porquet treballador i previsor. I és que, com diu el contista Pep Bruno, d’alguna forma, la tragèdia ha de passar a la ficció perquè després la vida ens trobi preparats. Fer-ne adaptacions toves i digeribles, que ho sapiguem, no ensenya els nostres fills el valor de l’esforç que tant ens agrada posar-nos a la boca.
Hi ha versions del mateix conte que són insuportables de tanta correcció a què aspiren, per això m’imagino que James Finn Garner va riure una mica quan va escriure, el 1994, la sàtira Contes infantils políticament correctes. Els tres porquets viuen en harmonia amb l’entorn, i construeixen cases amb els materials de la zona: palla, fusta i totxos fabricats amb fems i argila. El llop, un imperialista carnívor amb idees expansionistes, volia enderrocar les cases dels porquets per construir-hi urbanitzacions. Aconsegueix els seus propòsits fins que arriba a la casa de totxos, però no la pot fer caure perquè li agafa un infart de tant menjar greixos saturats. Els porquets fan una crida a la comunitat internacional de porquets, acaben amb les urbanitzacions especulatives dels llops i funden una societat on l’educació és gratuïta, la seguretat social, universal, i els habitatges, assequibles. L’autor afegeix una nota al final del conte que adverteix que cap llop no ha patit lesions durant la redacció del conte. Superb!