Passa al contingut principal

Quan érem petits

Quan érem petits, no ens podíem banyar fins dues hores després d’haver dinat, i, amb una mica de sort, això passava a les cinc de la tarda. Sempre havia pensat que era una estratagema dels pares per fer la migdiada, una astúcia pactada i generalitzada, perquè tota una generació vam haver de renunciar a jugar a l’aigua en la franja que més venia de gust: la prohibida. Encara hi ha molts que ho recorden, i han creat una pàgina al Facebook amb més de set mil inscrits que també esperaven dues hores abans de banyar-se per fer la digestió. Anys després, hem descobert que el que genera problemes és la diferència tèrmica brusca, i fer exercici mentre el cos està concentrat a assimilar el menjar.
Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents ficaven substàncies a les begudes de les noies quan estaven distretes.
Quan érem petits, no ens podíem empassar el xiclet, perquè s’enganxava als budells. Encara ara, quan algun xiclet, per accident, s’enfila gola avall pateixo, mira que si fos veritat! I si el que ens empassàvem eren les llavors de la síndria, ja podíem comptar que ens creixeria una planta a la panxa.
No ens vam quedar cecs de miracle, perquè aprofitàvem qualsevol distracció per acostar-nos perillosament a la tele.
Quan érem petits, no bevíem aigua freda si suàvem, menjàvem pastanagues per tenir bona vista i espinacs perquè tenien molt ferro. Les llaminadures ens feien caure les dents. A l’hivern, dormíem amb un tros de ceba al costat del llit, per no tossir, i preníem brou de gallina per curar el refredat.
Si ens cremàvem, ens posàvem oli d’oliva a la ferida, i els ulls es desinfectaven amb camamilla. I si jugàvem amb foc, anàvem a dormir amb l’obsessió de no pixar-nos al llit.
Quan érem petits, jugàvem a creuar els ulls, i ens escridassaven amb l’amenaça que si algú ens donava una empenta ens podíem quedar guenyos per tota la vida.
Les noies, quan teníem la regla, res d’aigua!! Bé, hi havia cases més obertes que permetien rentar-se parcialment, però mai el cap. Els nois feien una estirada quan els agafava febre.
Passàvem hores recollint el plàstic dels paquets de tabac, per enviar-los no se sap on i que li donessin una cadira de rodes a algú que la necessités.
Quan érem petits, no sabíem que recordaríem tot això amb un somriure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua