Passa al contingut principal

Eva i el foc

Fa un quants milions d’anys, una dona es va posar dempeus i va esgalgar a córrer amb la canalla cap a la cova. Plovia a bots i barrals, i feia un fred que pelava, així que la bona senyora, patidora com una mare, va deixar que l’homo sapiens continués amb l’evolució de l’espècie al ritme que cregués oportú, i, cames ajudeu-me, va arribar al refugi amb els xiquets a coll. I així va ser com va aparèixer el primer cas de bipedisme de la història – o la prehistòria, segons com es miri.
El mal temps va durar massa dies, i tothom estava nerviós. Per acabar-ho d’adobar, l’homo sapiens s’havia estimat més aprofitar per acabar de collir mançanes, i la nostra Eva el donava per perdut, així que els ànims no estaven per tirar coets.
Els xiquets no paraven d’enredar, ara l’un estirava del cabell a l’altre, ara l’altre plorava, com que no hi havia tele, esclar, les hores es feien llargues. La més petita portava tot el matí picant pedra amb un pal. La mare estava dels nervis, i prou feina tenia a pensar què faria de dinar, així que quan van saltar les espurnes i la flameta no s’apagava, en comptes de donar-li una cleca va xisclar: ja ho tinc, faré estofat de mamut! I així va ser com es va descobrir el foc.
En poques setmanes, mare i xiquets van contribuir a fer un pas de gegant per a la Humanitat, sense ser-ne conscients.
Aquesta història que m’acabo d’inventar podria ser ben bé certa. Hi ha gent al món que s’omple la boca cada dia amb petites conquestes, i n’hi ha d’altres que, sense fer soroll, endrecen el país.
Ahir, sense anar més lluny, es va celebrar el dia del treball, que commemora la tasca de l’homo sapiens que es va quedar a collir mançanes. No vull posar en dubte les penúries del pobre home, al bell mig d’una glaciació de dos parells de nassos, que consti! Però paga la pena recordar que va nàixer com a reivindicació dels tres vuit: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans. Carai! I qui s’ocupa de la intendència domèstica, de treure mocs, canviar bolquers i posar ordre familiar?
Com que algú s’havia fet la mateixa pregunta que faig jo ara, fa unes quantes dècades es van inventar el dia de la dona treballadora, per commemorar una data tràgica en què van morir les obreres d’una fàbrica tèxtil de Nova York que reivindicaven millores laborals. Històricament, ha estat una data de lluita pel sufragi universal, per la igualtat salarial, la no discriminació i altres drets. És una mena de jo també sóc sapiens.
Això no treu que hi ha moltes persones invisibles, com l’Eva d’aquest conte, que han fet una important aportació a la nostra història quotidiana, i que no tenen cap dia consagrat, ni tan sols un minut de glòria.
Per això, avui, un diumenge com qualsevol altre, se m’ha ocorregut dedicar-los una estona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua