La infanta Margarida va ser una peça important en les negociacions polítiques entre Àustria i Espanya fa més de 350 anys. Velázquez la va pintar des de ben petita, perquè el seu oncle i promès, l’emperador Leopold I, veiés com creixia. La Menina va ser emperadriu per matrimoni, i si el seu germà Carles II hagués mort infant, hauria estat reina per dret de successió. Va ser objecte de desig dels poderosos, per amuntegar més poder, però no va ser subjecte de gran cosa, perquè no podia prendre cap decisió que no fos la submissió al pare i rei, al marit i emperador.
Una altra Margarida, també innocent i també massa jove, es va trobar en el camí d’un vell rejovenit que acabava de signar un pacte amb el diable. Faust volia trobar satisfacció a un neguit interior, a una ànsia de conèixer un plaer que l’acontentés. Va conèixer la Margarida, una adolescent ingènua, i la va seduir. Quan va quedar embarassada, la va abandonar, i ella va fer el que feien altres dones en aquella època: va matar el seu fill per evitar la vergonya i l’aïllament socials.
La Reina Margarida era el sobrenom d’una actriu mediocre, protagonista d’un conte de Clarín, Leopoldo Alas. Es va casar amb l’intèrpret accidental i poc reeixit d’un Faust itinerant, i tots dos van plegar del teatre per dedicar-se al comerç de farina.
La Dama de les Camèlies és una prostituta de luxe que descobreix l’amor amb un jove que l’adora. Margarida Gautier, que ha viscut envoltada de favors sexuals, vol recuperar la puresa a través del sentiment poderós i elevat que la uneix amb l’Armand. Viuen una passió noble que s’alimenta dels diners que ella guanya amb la seva professió, fins que el pare de l’Armand demana a la Margarida que l’abandoni. La Dama accedeix al sacrifici i plora per les cantonades tos de sang i llàgrimes de solitud.
Rubén Dario escriu a dues Margarides. Una té cinc anys, está linda la mar, i el poeta li demana que no l’oblidi. L’altra volia ser una Gautier, desfullava una margarida per veure si era estimada, i la Mort la va desfullar a ella.
Mentre els nostres polítics desfullen la flor de la incertesa per veure si Catalunya ha de ser una Margarida que visqui de favors sexuals, una artista mediocre de teatre itinerant, una nena que escolta contes de rima consonant o una beneita entabanada per un vell sense escrúpols, un 37% dels catalans ha decidit que l’edat de la innocència ha passat.
Emperadriu o súbdita, senyora o cortesana, objecte d’intercanvi o subjecte responsable del propi avenir, sí, no, sí, no... Catalanitat embolicada de pragmatisme, nacionalisme de boca petita, independentisme de saló. Tic, tac, tic, tac. L’atzar és una roda que no deixa mai de girar, i un gruix important de la societat catalana ja ha dit sí. Qui ho liderarà?
Una altra Margarida, també innocent i també massa jove, es va trobar en el camí d’un vell rejovenit que acabava de signar un pacte amb el diable. Faust volia trobar satisfacció a un neguit interior, a una ànsia de conèixer un plaer que l’acontentés. Va conèixer la Margarida, una adolescent ingènua, i la va seduir. Quan va quedar embarassada, la va abandonar, i ella va fer el que feien altres dones en aquella època: va matar el seu fill per evitar la vergonya i l’aïllament socials.
La Reina Margarida era el sobrenom d’una actriu mediocre, protagonista d’un conte de Clarín, Leopoldo Alas. Es va casar amb l’intèrpret accidental i poc reeixit d’un Faust itinerant, i tots dos van plegar del teatre per dedicar-se al comerç de farina.
La Dama de les Camèlies és una prostituta de luxe que descobreix l’amor amb un jove que l’adora. Margarida Gautier, que ha viscut envoltada de favors sexuals, vol recuperar la puresa a través del sentiment poderós i elevat que la uneix amb l’Armand. Viuen una passió noble que s’alimenta dels diners que ella guanya amb la seva professió, fins que el pare de l’Armand demana a la Margarida que l’abandoni. La Dama accedeix al sacrifici i plora per les cantonades tos de sang i llàgrimes de solitud.
Rubén Dario escriu a dues Margarides. Una té cinc anys, está linda la mar, i el poeta li demana que no l’oblidi. L’altra volia ser una Gautier, desfullava una margarida per veure si era estimada, i la Mort la va desfullar a ella.
Mentre els nostres polítics desfullen la flor de la incertesa per veure si Catalunya ha de ser una Margarida que visqui de favors sexuals, una artista mediocre de teatre itinerant, una nena que escolta contes de rima consonant o una beneita entabanada per un vell sense escrúpols, un 37% dels catalans ha decidit que l’edat de la innocència ha passat.
Emperadriu o súbdita, senyora o cortesana, objecte d’intercanvi o subjecte responsable del propi avenir, sí, no, sí, no... Catalanitat embolicada de pragmatisme, nacionalisme de boca petita, independentisme de saló. Tic, tac, tic, tac. L’atzar és una roda que no deixa mai de girar, i un gruix important de la societat catalana ja ha dit sí. Qui ho liderarà?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada